Dos Símbols i un Concert

   LA BANDERA DE LA UNIÓ MUSICAL D'ALCOI

UN CONCERT EN MOVIMENT

L'HIMNE DE FESTES D'ALCOI

VAP 27

Treball publicat en la revista Música i Poble nº 173 (juliol 2013)

pàgines 44 a 49

Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana.
https://issuu.com/musicaipoble/docs/revista173pdf

Inserit en pagina66.com i magazine Doble6, diari en internet que publica l'empresa Pagina 66 Noticias SL.
Aquest treball s'editat en tres parts:
Primera part el 17 de maig de 2014
http://pagina66.com/not/95003/dos-simbols-i-un-concert-part-1-

Segona part el 23 de maig de 2014

http://pagina66.com/not/95135/dos-simbols-i-un-concert-part-ii-un-concert-en-moviment

Tercera part el 7 de juny de 2014 

http://pagina66.com/not/95384/dos-simbols-i-un-concert-part-iii-l-rsquo-himne-de-festes-d-rsquo-alcoi

Una manifestació intensa, una exteriorització tumultuosa i desbordant impossible de fer desaparèixer, ... i al mateix temps, un sentiment dolç, tranquil, reflexiu i profund que va fins al fons del nostre ser, del nostre cor, dels nostres sentits, són les sensacions que sentim en determinades etapes de la nostra vida. 

I aquestes sensacions les vaig viure en un dia molt assenyalat en Alcoi, el dia en que els músics marquen l’inici de les festes en honor a Sant Jordi.

Com tindrem ocasió de comprovar, aquest treball consta de tres parts. La primera, versa sobre la bandera de la Societat Unió Musical d'Alcoi, símbol representatiu d’una entitat musical. La segona part, descriu les emocions que vaig sentir al portar la bandera de la meua banda en el desfile del Dia dels Músics de l'any 2011, i no podríem acabar aquest treball sense parlar dels autors de la música i de la lletra del nostre Himne de Festes, símbol d’Alcoi i dels alcoians.

Considere important ressaltar l’ordre en que està escrit aquest article, ja que la bandera, és la que encapçala el CONCERT EN MOVIMENT del Dia dels MúsicS, que són, els que interpreten acompanyats de milers de veus l’HIMNE DE FESTES D’ALCOI.

EL SÍMBOL

El símbol és una forma de mostrar una sèrie de pensaments més o menys abstractes, serveixen per a transmetre concepcions amb trets associats i socialment acceptats i són aquells que representen els seus valors, metes i història distingint-se dels altres, així mateix, aglutinen als seus membres creant un sentiment de pertinença.

LA BANDERA – Símbol representatiu d’una Societat Musical

La bandera d’una Societat Musical no és només un llenç que està subjecte per un dels seus costats a un pal o a una asta, aquest símbol és més que un objecte físic, ja que carregat d’un important valor emotiu, serveix de distintiu a tots els músics que pertanyen a aquests col·lectius, encara més, vincula al voltant d’ella a un conjunt de persones que gaudeixen de la música i de l’univers particular de la seua societat musical. 

Habitualment, les banderes de les societats musicals tenen un nexe en comú. En el llenç, figuren el nom de l’entitat i apareixen motius musicals artísticament brodats com la lira, el clarinet, l’any de fundació o de la confecció de la bandera, les fulles de llorer, l’escut de la població, la imatge de la nostra patrona Santa Cecilia i en les nostres terres, l’escut dels quatre pals de gules en camper daurat, etc. En la cimera de l’asta, sobreïx la lira o altre motiu artístic musical. Cal destacar també el colorit i la importància que donen als estendards, els corbatins o llaços de participació en els diferents esdeveniments en que han actuat, (Certàmens, festivals de música, entitats festeres, etc.). En definitiva, totes les banderes atresoren una simbologia semblant tan pels distintius musicals com per les peculiaritats socials o poblacionals. 

Bandera de la Unió Musical d'Alcoi - Any 1955

Amb aquesta introducció, la bandera de la Societat Unió Musical d'Alcoi, a més d’algunes  característiques comuns descrites anteriorment, conta amb les següents peculiaritats: l’anvers, confeccionada en seda, és de color roig carmesí i dintre del cercle que està brodat en fil daurat, apareixen els tres elements tradicionals de l’escut heràldic d’Alcoi, com són la corona, les ales i el losange amb les quatres barres de la corona d’Aragó, en la part central flanquejada amb dos fulles de llorer unides per un llaç blau, figura una lira amb la U que simbolitza la Unió travessada per la lletra M de Musical. En la part superior de l’emblema està escrit UNIÓN MUSICAL i en la part inferior, ALCOY. L’inrevés de color blau clar, té brodat amb fil daurat l’any de la seua confecció, AÑO 1955. Finalment, en la cimera de l’asta destaca l’escut de l’entitat en metall platejat.

Vostès es preguntaran perquè aquesta Societat Musical, fundada en 1905, té una bandera confeccionada 50 anys després?. La resposta és la següent: amb motiu de la seua participació en el Certamen de Bandes Civils celebrat a Xàtiva el 20 d’agost de 1955, (en el qual va guanyar el Primer Premi baix la direcció del seu mestre Juan Torregrosa Sevila), va ser necessari contar urgentment amb una bandera pròpia. L’ensenya, encarregada a Angelita Rico coneguda i detallista brodadora alcoiana, va ser confeccionada en tres dies i respecte a la seua asta metàl·lica, cal destacar la seua cimera amb la lira i les fulles de llorer, que li va donar forma l’artesà Alberto Domínguez amb un minuciós i excel·lent treball.

Benedicció de la bandera en la Sociedad El Trabajo pel Reverend Capellà de la Parròquia de Santa Maria, José Gadea Vicent i apadrinada per la Sra. Ramona Rico Mira i Francisco Agulló Gadea. 19 d'agost de 1955

Un dia abans del certamen i en la seu de la Sociedad El Trabajo, la bandera va se beneïda pel Reverend Capellà de l’Església de Santa María José Gadea Vicent i apadrinada per la Sra. Ramona Rico Mira, (Viuda de Tadeo Juan Amorós, fundador i membre destacat de la banda), i pel Sr. Francisco Agulló Gadea, (aleshores Primer Tro de la Filà Llana i president de la Sociedad Apolo). En el mateix acte, es van unir a l’asta de la bandera dos llaços d’honor, l’un donat per la Sociedad El Trabajo (seu de la banda en aquell moment) i l’altre concedit per la Filà Llana.

Sense oblidar el període en la que els músics de la banda fèiem música sense tindre la seua pròpia bandera, cal reiterar que l’estendard estrenat en l’any 1955, ha sigut i és part viva de la seua història. Així doncs, tan en èpoques difícils, penúries econòmiques, canvis forçosos de seus, les sensibles perdudes d’amics músics, etc. com en temps de premis i guardons en els que cal destacar els quatre Primers Premis seguits guanyats en els Certàmens patrocinats per la Diputació d’Alacant, sense oblidar els guardons en Cocentaina, Benidorm, Villena, Murcia, etc., i els concerts en Madrid, València, Albacete, Lisboa, Elda, Prat de Llobregat, etc., la idiosincràsia dels músics de la banda ens ha fet anar sempre endavant i així arribar a una gran commemoració en l'any 2005, em refereix al Primer Centenari de la seua fundació, període en el que vam gaudir d'una extensa programació d’activitats socials, culturals, educatives i clar està, musicals.

Finalment vull ressaltar la cordial convivència ininterrompuda des de l’any 1947 de la banda amb la Filà Llana, prova d’aquesta relació és el títol de Llanero de Honor que ostenta orgullosament aquesta Societat Musical. 
 

Fotografia de Benito Sáex, cedida per la Filà Ligeros

UN CONCERT EN MOVIMENT – El desfile del Dia dels Músics i els Certàmens Musicals

La música, a més de ser una manifestació cultural i artística, és el fruit d’una intuïció creativa, que s’expressa en el temps i en l’espai. La finalitat d'aquest art és despertar una experiència en l'home, estimulant el seu camp perceptiu i expressant sentiments, pensaments i idees.

Com vaig dir en una ocasió l’aroma de les festes de Sant Jordi comença a flairar-se pertot arreu, és una fragància que s’escampa, però sobretot, fa sentir ganes de fruir d’aquesta essència, precisament en un acte tan rellevant en Alcoi com és el Desfile de Bandes del Dia dels Músics, en que aquests, (músics d’Alcoi i d’altres poblacions), ofereixen al públic amb la interpretació de diversos pasdobles, un Concert en Moviment, concert que comença en l’Avinguda del País Valencià, continua pel carrer de Sant Llorenç i que finalitza en l’entranyable “bandeja” amb la interpretació del nostre Himne de Festes.

No obstant, el trajecte del desfile a sofert variacions. Sabem que La Fiesta del Pasodoble se celebra des de fa més d’un segle i que en l’any 1917, l’itinerari ve ser el mateix que es fa actualment, però no sempre ha sigut així. En un temps, els músics de les bandes començaven el desfile des del Parterre cap a la Plaça d’Espanya, continuant pel carrer de Sant Nicolau fins arribar a la Glorieta, on en el seu “Templete” concursaven en els Certàmens Musicals. Crec interessant transcriure el següent fragment de La Revista de Fiestas de l’any 1950: A las seis y media de la tarde, FIESTA DEL PASODOBLE en cuyo desfile tomarán parte las Bandas de música de comparsas que se inscriban para este interesante concurso, que finalizará en el Paseo de la Glorieta. Se otorgarán diversos premios en metálico a las que resulten mejor calificadas. Continuant amb la participació de les bandes en els certàmens, podem dir que algunes edicions es van celebrar en la Plaça de bous de la ciutat, com la de l’any 1931, en que van concursar dos dies consecutius (20 i 21 d’abril), amb la particularitat de que les bandes guardonades Daran grandes conciertos en lugares que designará la Comisión Municipal de Fiestas.

En l’any 1965, per diverses causes se suprimeix la habitual celebració del Certamen Musical, i és des d’aquesta data, quan el format actual del desfile amb unes mínimes variacions, surt al carrer. De fet, eixe any unes bandes de música van començar la Fiesta del Pasodoble en l’Hospital Civil d’Oliver, continuant pel carrer dels Alçamora, L’Alameda (en aquell temps Avda. de José Antonio), Pont de Sant Jordi, carrer de Sant Tomàs fins a la Plaça d’Espanya a la que també arribaven les altres bandes que eixien per la Avda. del Generalísimo, (actualment l’Avinguda del País Valencià) i carrer de Sant Llorenç,

En la primavera de 1982, arran de la commemoració del PRIMER CENTENARI DE LA MÚSICA FESTERA, i presentat per José Almeria Gisbert, membre de la Federació Valenciana de Societats Musicals, es va celebrar en la Glorieta un Certamen Musical rememorant aquest esdeveniment i en el que van participar quatre Societats Musicals, una d’elles, la Societat Musical “Mestre Orts” de Gaianes, per la mort del seu director va interpretar fora de concurs, l'obra obligada del Certamen, el pasdoble Musical Apolo del compositor Amando Blanquer Ponsoda, les altres Societats Musicals concursants van ser la Unió Musical de Beniarrés, la Unió Artística Musical d’Ontinyent i la Unió Musical de Cocentaina. Posteriorment a l’hora del desfile de bandes, unes societats musicals el van començar des de la Glorieta i la resta per l’Avinguda del País Valencià per confluir totes elles en la “bandeja”, on abans de la interpretació de Mahomet, CENTENARI pasdoble del mestre Cantó i de l’Himne de Festes, van rebre les banderes un llaç commemoratiu del Primer Centenari, a més cada societat musical va ser obsequiada amb una artística medalla.

Societat Unió Musical d'Alcoi en l'Avgda. del País Valencià - Visual Producciones

El divendres 13 de maig de 2011, (per raons de calendari, les festes en Honor a Sant Jordi es van celebrar en maig), a les 7,30 de la vesprada, al final de l’Avinguda del País Valencià va començar el Concert en Moviment amb la participació de quasi totes les societats musicals que conviuen amb les filaes aquests dies tan meravellosos per a tots nosaltres, i que amb la interpretació d’un atractiu repertori de pasdobles, obri el primer acte de la Trilogia Festera.

Allí, envoltat dels meus amics músics, espere amb impaciència el moment de portar l’Ensenya musical de la banda en el desfile, poc temps després, el mestre de la banda, Francesc Xavier Martínez Martínez, dona l’entrada al pasdoble Suspiros del Serpis de José Carbonell García (director de la banda en l’any 1927), des d’eixe moment i amb una perfecta harmonia, les notes flueixen màgiques, sense estridències, matisant cada passatge, i jo amb la bandera desplegada al muscle i al pas de la música em deixe guiar per ella, tranquil·lament, amb una sensació reflexiva i profunda que arriba fins al fons del meu cor. De sobte, els aplaudiments que la gent d’Alcoi premia amb entusiasme als músics, em desborda, com també les mostres de suport, d’estima i de carinyo de tota la meua família, començant per la meua mare Carmen i mon pare Antonio des del Cel, ma tia Amparo, d’Inma, de Ludmila i Joan, de Mª Carmen i Quico, de Susana, de Dolma, de Silvia i Jordi i de Mariola i Blai, com també les mostres de cordialitat i d'afecte dels amics, amb tot això i captivat per l’esperit de la música i de la festa, al llarg del trajecte i amb una gran emoció, continue gaudint d’aquesta fragància fins arribar a la “bandeja” on esperen milers de veus per estimar i cantar el nostre Himne de Festes, ... llavors, Jordi Pérez Martínez, Sant Jordiet en aquest any li dóna la batuta al músic Juan Ponsoda Plá director de l’Himne i aquest, dalt del podi i amb energia marca el seu inici, aleshores, tots els alcoians com jo sentim que la nostra ànima s’agita per la música, per les notes SOL, LA, SI, DO, MI ... inicials de l’obra, i una sensació intensa esclata amb NOSTRA FESTA JA ... seguits amb els VISCA!, que conjuntat tot amb la solemnitat del so de les campanes de la Parròquia de Santa María ens fan viure una tumultuosa i desbordant experiència que resulta impossible de fer desaparèixer. 

GENS UNA SUMUS: Del Dia dels Músics i de la Nit de l’Olla, com també de la Fiesta del Pasodoble o de la Nit de les panxes buides s’ha escrit i s’ha parlat molt, només vull destacar la integració dels músics amb la festa, amb els festers i amb tots els alcoians i proclamar que tots “FORMEM UNA GRAN FAMILIA” o com diríem en llatí “GENS UNA SUMUS”.

L'HIMNE DE FESTES – Símbol d’Alcoi i dels alcoians

Adés he fet referència al significat de la bandera de la Societat Unió Musical d’Alcoi i del Concert en Moviment que ofereixen els músics en el desfile. A continuació vaig a parlar d’un altre símbol d’identificació, l’Himne de Festes d’Alcoi.

Tots nosaltres sabem que quan interpretem un himne, be de forma cantada, amb un instrument musical, també quan la taral·legem o simplement quan la memoritzem sense traure-la a l’exterior, estem expressant sentiments d’alegria, d’entusiasme o de fervor, així mateix podem expressar sensacions de tristesa o malenconia, ja que un himne és una composició emblemàtica d’una col·lectivitat, a més, la representació musical i literària d’un esdeveniment pel qual s’identifiquen i uneixen entre si les persones que la interpreten. Tanmateix, un himne pot estar dedicat a un Déu, a un sant o a un heroi, pot commemorar una victòria o inclús també un fet luctuós o una derrota en una batalla o en una guerra.

Tal com he dit, aquesta part versa sobre els autors de l’Himne de Festes d'Alcoi, el compositor Gonzalo Barrachina Selles, l'autor de la lletra en llengua castellana, el poeta i periodista Eugenio Moltó Botella i el traductor de la mateixa lletra al nostre idioma, l'escriptor Josep Sanç i Moia. 

Gonzalo Barrachina Sellés

Si las Escenas Levantinas se titulasen “Caucasianas” y fuese un tal Barrachinisky su autor, en vez de Barrachina, esta “Suite” se hubiera oído en todo el mundo. Amb esta frase del compositor Pablo Sorozábal Mariezcurrena vull encapçalar el meu petit homenatge a Gonzalo Barrachina Sellés, autor de la música de l’Himne de Festes d’Alcoi.

Gonzalo Barrachina va néixer a Alcoi el 29 de setembre de 1869. Els seus pares el van instruir en l’art de la música, alumne avantatjat de José Jordá Valor i Rafael Valor Andrés, en 1887 es va traslladar a Madrid per a continuar els seus estudis musicals baix la tutela dels prestigiosos professors d’harmonia i composició del Conservatori de Madrid, l’alcoià Juan Cantó Francés, (Autor d’obres com Andante y Polonesa i el pasdoble Mahomet) i Valentín Arín Goenaga. A Madrid compaginava els seus estudis d’harmonia i composició amb actuacions d’instrumentista d'oboè. En 1893 va guanyar el Primer Premi en la especialitat d’oboè en el Conservatori de Madrid, (el seu professor era Fermín Ruis Escobés). i va obtenir per oposició una plaça en l’Orquestra de la Sociedad de Conciertos de Madrid, dirigida per Tomás Bretón Hernández, (autor d’entre altre obres de la sarsuela La Verbena de la Paloma). En l’any 1897 li van atorgar el Premí de Composició del Conservatori Madrileny. Després de viure a la capital on va treballar amb els reconeguts compositors Vicente Arregui Garay, Conrado del Campo Zabaleta i Ruperto Chapí Lorente. Va tornar a la seua ciutat on va fundar en 1905 la Sociedad de Conciertos de Alcoy. Des de l’any 1912 fins a la seua mort ocorreguda el dia 1 de maig de 1916, va ocupar el primer faristol de la Corporación Musical Nueva del Iris de Alcoy.

Dintre de la seua producció musical cal ressaltar un Himno a Alcoy amb lletra de José Abad Carbonell i cantat el dia 21 d’abril de 1911 amb la intervenció de més de mil veus d’infants d’Alcoi. Va compondre entre altres pasdobles els titulats Gratitud, Goya, Majas i Majos, aquest últim estrenat pocs dies després de la seua defunció, i el destacat Ecos de Levante, inspirat en cants populars d’Alcoi en el que sobreïx el solo d’oboè, estrenat i dirigit per ell mateix en l’any 1912.

El mestre Barrachina també va compondre sarsueles com Los Viejos Compadres o La Bella Zaida amb la composició “Sig” de la que més endavant parlarem. Composicions d’aire oriental com Romance Morisco, i la dansa morisca Árabe y Gitano, obra pòstuma de l’autor, dedicada a la ballarina Carmen Tórtola Valencia, investigadora, especialista i antropòloga en danses orientals, (aquesta obra es va estrenar en 1916 en la Glorieta i va ser interpretada en l’entrada de moros de l’any 1917).

Composicions per a veu i piano com Trist Record o Eterna Canción. Per a petita orquestra: Zambra Gitana en l’any 1903. Òperes, com Almila, creada per a xiquets. La Música Nova va estrenar per Santa Cecilia de 1909 la Missa a dos veus amb els meravellosos continguts del Benedictus i del Gloria.

Menció especial mereixen els poemes simfònics, Los Encantos de Merlín i La Venta de los Gatos (1911), inspirat aquest últim en la llegenda del poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer i estrenat per la Orquesta Sinfónica de Sevilla.

Adés transcrivia les paraules de Pablo Sorozábal sobre la meravellosa suite Escenas Levantinas, ratificant aquesta opinió podem dir sense por de equivocar-nos gens que la partitura descriu genialment amb un estil dolç i tranquil i al mateix temps enèrgic i dinàmic, l’aroma del nostre camp i els costums del nostre poble. Està composada originalment per a Orquestra amb els moviments Ball de velles, Conte d’infants, En la trilla o Cant de batre i Dansa característica. En l’any 1906, Julio Laporta Hellín, transcriu per a gran banda aquesta obra i posteriorment, José Gisbert Andrés instrumenta el primer temps de la suite titulada En la Romeria. Vull ressenyar l’espectacular “solo” de trompa del Cant de batre, on recrea meravellosament un fragment del que posteriorment seria el nostre Himne de Festes.

Com a síntesi, cal destacar la coherència de Gonzalo Barrachina i la seua obra musical, la fidelitat a una manera d’entendre l’art de compondre, amb un gran poder expressiu, ric en timbres, matisos i una clara influència del post-romanticisme, i per descomptat, d’unes atractives i meravelloses al·lusions a la música moresca. Naturalment, va tindre una evolució, un progressiu domini de la tècnica compositiva, amb tot, qual escoltem la seua música, sabem que el seu art respon a una música original i pròpia, i aquesta música no és el producte d’una tessitura forçada, per això, l’obra de Gonzalo Barrachina està plena d’una fecunda i original inspiració. 

Eugenio Moltó Botella

Bé sabem que tots els himnes necessiten una lletra per a aprofundir millor en la ment de tots els sers humans, i en aquest cas en l'ànima dels alcoians, per crear els versos del nostre Himne, es va elegir al poeta, escriptor i periodista nascut a Alcoi, Eugenio Moltó Botella.

“... doblemente alcoyano, por nacimiento y por simpatía, consagró a nuestro pueblo lo más diáfano, íntimo y cultivado de su inspiración. Si algún día se quiere medir la capacidad de nostalgia alcoyana, se habrá de acudir a este varón nuestro”. Aquesta frase de l’humanista i escriptor Adrián Miró García descriu fidelment a l’autor de la lletra de l’Himne de Festes.

Eugenio Moltó Botella naix el 15 de març de 1862, estudia a València el batxillerat i la carrera d'advocat a Madrid. Posteriorment ja en Alcoi, exerceix els càrrecs de fiscal, jutge municipal i durant un període curt de temps, va ser regidor de l’Ajuntament de la ciutat. És membre del Círculo Industrial de Alcoy i de la Sociedad El Oriente també d’Alcoi, i és en aquest temps, quan comença la seua tasca d’escriptor i periodista.

És destacable la seua agilitat i la seua personalitat periodística, primerament de redactor amb el periòdic El Eco de Alcoy i posteriorment dirigint juntament amb Remigio Vilaplana Gisbert, el periòdic bisetmanal La Lucha. Durant un temps col·labora amb una revista caricaturista alcoiana titulada La Gilí. Degut a la seua disposició i competència és ràpidament reconegut com a periodista, escriptor i poeta. Dirigeix a Cadis el periòdic local El Observador i col·labora assíduament amb El Debate, diari de tendència catòlica editat a Málaga.

En l'any 1902, es trasllada a Bilbao on dirigeix La Gaceta del Norte, signa cròniques, editorials i articles. Des de l'any 1910 es fa càrrec de la gerència del mateix periòdic fins el 23 de juliol de 1934, dia que li sorprèn la mort. En memòria seua transcric un fragment que li dediquen els seus companys del rotatiu: ... su pluma ágil, florida (con su gran alma de poeta), delicada, brillante, hizo artículos y crónicas deliciosas, exquisitas, magníficas. Era de una riqueza de expresión y de una galanura y elegancia de frase insuperables. Lo que salía de su pluma siempre era bello, reuniendo todas las cualidades de la belleza. Como poeta era espléndido.

De la seua alcoiania podem donar fe per la qualitat de les obres que va escriure. Cal ressenyar l’apunt líric titulat Mariola, l’extens poema que relata l’epidèmia de còlera que va colpejar a Alcoi en 1885 titulat La Epidemia. Els poemes A San Jorge i A La Ciudad de Alcoy. En els Certámenes Científico-Literarios de Alcoy, va guanyar la Flor Natural en l’any 1914 amb el poema Alma alcoyana. En 1921, per commemorar el III Centenari del Patronatge de Sant Mauro (Patró d’Alcoi juntament amb Sant Jordi i la Mare de Déu dels Lliris) escriu el càntic titulat  Tu fe te ha salvado, on aconsegueix la Flor Natural. En l’any 1927 i amb Canto a Alcoy guanya el premi establert pel Cònsol de Bolívia.

Josep Sanç i Moia

Si fins ara hem parlat dels autors de la música i de la lletra, no seria just oblidar a Josep Sanç i Moia, poeta i escriptor nascut a Alcoi el 22 de novembre de 1884, festivitat de la nostra patrona Santa Cecilia i que va traduir la lletra al nostre idioma

Aquest escriptor des de molt xicotet va viure fora d’Alcoi, però com li va dir al nostre Adrián Miró García ... això sí, em vaig endur la ciutat sencera, amb el Barranc del Cinc i Sant Cristòfol, la plaça Major i fins la placeta del Fossar. Va viure en França, Cuba, Mèxic, Califòrnia on va estudiar la vida dels indis. A 1931 torna a Espanya i viu a València on va tindre una significada rellevància en el ressorgiment de les lletres valencianes.

 En 1934 inicia la seua activitat literària col·laborant amb el setmanari Acció on publicaria baix el pseudònim de O de San Juan les cròniques titulades Regalíssia de Moro fins juliol de 1936. Posteriorment i ja en 1940 inicia juntament amb Xavier Casp i Verger i Miquel Adler i Noguerol la col·lecció L’Espiga de la Editorial Torre.

D’entre les seues obres, vull destacar Raïmet de pastor (1949), selecció de narracions de la nostra terra on no falta l’evocació a la de Serra de Mariola. En l’any 1952 publica una selecció de poemes titulada Camí i Alba. Col·labora amb la revista Lilia en 1953, any de la Coronació de la Verge dels Lliris, amb un emotiu poema dedicat a la Verge, ... Santa María, estel matutí, gemma del dia, llum del destí.

En 1954 publica Els pells roges, en la que descriu la vida dels indis americans. De la meua fullaraca, és el títol d’uns fragments dedicats a Xavier Casp i Verger, que comencen el 11 de gener parlant del captaire: La caixa sonora del seu violí, tenia quelcom de taüt, i l’arquet, semblant a una serra, el so, quin gemec. Hom surt del Conservatori, i llavors comença la gran similitud de la vida, aquest llibre el finalitza el 24 d’octubre. En l’any 1962 i dintre de la col·lecció L’espiga edita una obra netament espiritual on figura l’aparició mítica de Sant Jordi.

La seua darrera obra publicada va ser I Sant Francesc digué, drama en quatre actes sobre la vida del sant. Va morir a València en l’any 1962.

ALGUNES DADES SOBRE L’HIMNE DE FESTES D’ALCOI   

Inicialment formava part de la sarsuela  La Bella Zaida que amb el número titulat Coro y Cortejo del Gran Visir, hi havia una composició amb l’enigmàtic nom de SIG, aquesta música quan s’interpretava seduïa a tots els alcoians tan per la qualitat musical com pel sentiment que despertava, per aquest motiu la Associació de Sant Jord en Assemblea General Ordinària de 25 de febrer de 1917 i a proposta del seu president, Francisco Laporta Gisbert va aprovar declarar a aquesta obra, l’Himne de Festes d’Alcoi, concretament un any després de la mort de Gonzalo Barrachina Selles.

Del títol de l’obra coneixem dues versions, la primera ve del carismàtic músic de la Nueva del Iris, José GISbert –SIG al inrevés– i de segon cognom Andrés i la segona versió, de la ciutat algeriana “SIG” situada prop d’Orà i que està travessada per un riu que duu el mateix nom.

En l’entrada de moros de l’any 1910, ostentant la capitania la filà Marrakesch, es va estrenar el “SIG” per la Musica Nueva del Iris de Alcoy En el periòdic local Heraldo de Alcoy de març de 1917, apareix un article signat per Dikler que comença dient Desde hace unos años, cuando la comparsa de Marrakesch en nuestra alegre y típica entrada de moros estrenó el pasdoble “Sig” del maestro Barrachina ...

Convé destacar el dia 11 d'abril de 1917, data oficial de la seua estrena. Aquest dia al Teatre Calderón d’Alcoi, i baix el patrocini de la Asociación de Prensa de Alcoy, el mestre i pianista Rafael Casasempere Moltó (pare dels també musics Rafael i Gregorio) va dirigir magistralment la interpretació de la partitura, van tindre l’honor d’estrenar-la els músics de les bandes de música locals amb la col·laboració d'un cor de veus femenines i les capelles de Santa Cecilia, Primitiva i Nueva del Iris. Cal afegir que aquest prestigiós director va realitzar un excel·lent treball d’adaptació, amb l’additament inclús d’alguns compassos al final.

Per la vesprada del 21 d'abril del mateix any, Dia dels Músics, els components de les bandes locals acudeixen puntuals a la Plaça de la Constitució per estrenar l’Himne al carrer, però segons conten les cròniques, els músics i el nombrós públic s'impacienten, ja que el director que ha de dirigir-lo i el cor de veus femenines que tenien que cantar-lo no es presenten a l'acte, per la qual cosa un músic de la Banda Primitiva pren la iniciativa i dóna l’entrada a l’obra. Un fragment de la crònica de El Liberal deia: ...  el estreno público y oficial del Himno de Fiestas, que estaba anunciado se cantaría ... i segueix ... La imprevisión del Sr. Presidente de la Comisión de Fiestas fue tan grande en la organización de este acto que, si se hubiera propuesto fracasar el estreno de dicho Himno, no hubiera hecho más para lograrlo ... No obstant això, la interpretació va ser llargament aplaudida pel públic assistent a l'esdeveniment i rubricant d’aquesta forma, el seu suport a l’obra.

Una altra data important va ser la del 9 de setembre de 1965, dia en que en Sessió Plenària de l’Ajuntament d’Alcoi, la música de l'Himne var ser declarada Himne Oficial d’Alcoi.

El protagonisme de l’Himne de Festes (amb la lletra) i l’Himne Oficial d’Alcoi sempre està viu en tots els esdeveniments públics, cal recordar la interpretació puntual a les 10 del matí en l’acte de la Glòria, en els diferents concerts que s’ofereixen en la ciutat, en diversos actes institucionals, com també, en el descobriment cada any del Cartell anunciador de les Festes en honor a Sant Jordi.

DIRECTORS DE L’HIMNE:

En l’any 1965 es va institucionalitzar la direcció de l’Himne de Festes, tots els anys següents ha estat dirigit per un reconegut músic alcoià o vinculat a la nostra ciutat. El primer director que va d’encapçalar aquest esdeveniment va ser Fernando de Mora Carbonell, que des de l’any 1939 fins a 1973, va estar al capdavant del Centre Instructiu Musical Apolo - Banda Primitiva d’Alcoi. Des de llavors, cada any ha tingut un protagonista diferent.

D’entre tots els directors de l’Himne, vull recordar a la gran pianista i professora de música, Pilar Mompó Aracil, (primera dona que va dirigir l’obra en l’any 1981), eixe dia a pesar de la climatologia adversa ja que durant la interpretació, va ploure a semalades, la seua direcció va ser memorable.

Juan Tomás Silvestre Tabasco - Director de l'Himne en l'any 2005

Amb especial emoció recorde a Carlos Palacio García, que el va dirigir en l’any 1978, (aquest home va tardar quasi quaranta anys en poder tornar a Alcoi i a causa de l'apassionament al dirigir la composició, la batuta li va saltar de la mà). No puc oblidar a dues persones als que he d’agrair tan a nivell personal com a nivell musical la meua estima per aquest art, em refereix als meus mestres Antonio Mompeán Valenzuela, director de l’obra en l’any 1977 i José Almería Gisbert en l’any 1996, com també al meu amic Juan Tomàs Silvestre Tabasco, productor de la Col·lecció de Música de Moros i Cristians "Ja baixen" en l’any 2005 i en 1992 a José Almeria Molina, director de la Societat Musica Nova d’Alcoi. 

Cal destacar al prestigiós músic Amando Blanquer Ponsoda que va dirigir l’Himne en dos ocasions, primerament en l’any 1966 i la segona vegada en 1982, any que es commemora el Primer Centenari de Música Festera, interpretant-se primerament el pasdoble de Juan Cantó Francés, compost en l’any 1882 “Mahomet” i a continuació arrodonir l’esdeveniment, amb l’obra de Gonzalo Barrachina. El compositor alcoià Lluis Blanes Arqués (autor del Poema Simfònic “La Font Roja”), el va dirigir des del podi en l’any 1974 com també el director de la Orquestra Harmònica Alcoiana, Vicente Jordá Payá en l’any 1986. Van tindre l’honor de dirigir-lo l’investigador i músic Ernesto Valor Calatayud en 1998 i el mestre de la Unió Musical de Cocentaina, José Pérez Vilaplana en l’any 1973. En definitiva, des del primer director fins a l’últim, tots ells, ens han omplert els ulls d’emoció quan han dirigit el nostre Himne de Festes.

Vull destacar als compositors Amando Blanquer Ponsoda amb El Glòria de la Missa a Sant Jordi, a José Albero Francés amb el pasdoble Festa Alcoiana, a José Mª Valls Satorres amb la marxa solemne 23 de Abril (dedicada a la Filà Llana i a la Unió Musical d’Alcoi i composta sobre música de mestres alcoians), a José Vicente Egea Insa, autor del pasdoble Fernandín, 1r. Premi de l’Associació de Sant Jordi de l’any 1998 i també a altres autors, que han inclòs en alguns passatges de les seues obres, solfa de l’Himne de Festes d’Alcoi. 

         Cal ressenyar que de les tres estrofes en que està creada la lletra de aquest Himne, només s’interpreta la primera. Crec que és molt interessant conèixer-ho complet, és a dir, cantant les tres estrofes. Respectant la lletra d’Eugenio Moltó Botella, i aprofitant el treball, vull recordar a continuació la versió en la nostra llengua, traduïda per Josep Sanç i Moia.

Nostra festa ja,
            cridant-nos està,
           cridant està.
              Amb veu i alè que es vida
                 de tots es beneïda,  beneïda. (bis)

¡Visca!. ¡Visca!.

Llaor, llaor,
         per donar-te esplendor
       riu en l'esfera
         la primavera. (bis)

¡Visca!. ¡Visca!. ⁽¹⁾

És llum i color,

alegre bullidor,

renovador.

Manantial d’il·lusions

que esclata en cançons,  (bis)

¡Visca!. ¡Visca!.

Del patri fogar

és himne i és cantar

de nostra història,

xifra de glòria. (bis)

Sacre ritual

d’un culte patriarcal,

immemorial.

A tu en aquestes cançons,

van nostre oblacions   (bis).

¡Visca!. ¡Visca!.

I pel teu honor

Ton sobre ara d’amor

juntem llurs mans

els alcoians. (bis)

¡Visca!. ¡Visca!.

Cal afegir que en la primera versió escrita en llegua castellana, es van canviar les interjeccions ¡HURRA!. ¡HURRA!. per les apassionades ¡Visca!. ¡ViscA!.

 L’anotació ⁽¹⁾ indica que quan es canta només la primera estrofa, l’Himne finalitza amb els ¡Visca!. ¡Visca!.

 Per concloure, no vull fer cap anàlisi musical i poètic del nostre HIMNE DE FESTES, ja que els que si que l’han fet i des de fa molts anys, han sigut totes les alcoianes i tots els alcoians, expressant amb la seua música i amb la seua lletra un llenguatge ple de sentiments i d'emocions, ja que és una fascinant composició feta pera a tots, que conté una línia pura i una frescor expressiva, tot això coronat amb els VISCA! que lloa les qualitats i mèrits, expressant un desig de llarga vida i de prosperitat a la música i a la festa.

Salut i Música

    Bibliografia consultada: 

- Revista de Festes dels anys 1950, 1951 i 2006 - Associació de Sant Jotrdi.

- Diccionario Alcoyano de Música i Músicos  - Ernesto Valor Calatayud.

- Arxiu de la Societat Unió Musical d'Alcoi

- Extra de Sant Jordi del Periódico CIUDAD de l'any 2008 - Josep Tormo Colomina. 

- La Nova des de 1842 - Josá Maria Valls Satorres.

- Juan Cantó, artista muy laborioso - Rafael Coloma.

- 1882 - 1982 Primer Centenario de la Música Festera Alcoyana - Adrián Espí Valdés.

- Nostra festa - Associació de Sant Jordi.

- Invasió suntil i altres contes - Pere Calders i Juan Martinez Sala - Edicions 62.

- Personajes alcoyanos + Rafael Abad Segura.

- Fotografia UMDA de l'Avda. del País Valencià - Visual Producciones.
- Fotografia de la "Bandeja" de Benito Sáex, cedida per la Filà Ligeros