Així
mateix, amb aquesta llavor orotoriana que es glosava en les esglésies de la Congregació,
un pare felipó, entre les dues parts en que estava compost l’oratori i amb un to
retòric i commovedor exposava un sermó, en el que després i per finalitzar la
celebració, tots junts interpretaven resant i cantant diverses oracions.
Seguidament i continuant el treball (VAP 110), vull recalcar que un dels aspectes més importants de la trajectòria
musical de Pere Rabassa va ser l’estreta col·laboració amb els dos literats següents
que per raons obvies tractarem breument, els quals van dotar a les seues composicions
d’un valor afegit, destacant aquest, per una gran riquesa expressiva i una gran
profunditat espiritual dins del característic estil barroc del Segle .XVIII.Al final d'aquest treball i per concloure'l, he
inserit la música i la lletra de l’HIMNE
OFICIAL DEL III CENTENARI I CORONACIÓ DE LA PATRONA D’ALCOI, originals de
Angel Mingote Lorente i Joan Valls i Jordà.
v Apunts dels
autors literaris dels oratoris (Joseph Ortí y Moles i Joseph Vicente Ortí y Mayor)
Joseph Ortí y Moles (València 1650-1728).
- Oratorio Sacro à San Juan
Bautista.
Doctor en lleis
va ocupar la càtedra en la Universitat de València. Sent secretari de la ciutat
de València, el varen nomenar “Superintendent de la poesia” atès la seua intensa
i rellevant activitat literària y musical en diverses acadèmies valencianes i presidint
l’Acadèmia de Ciències i Belles Arts de València i les Acadèmies Comte d’Alcúdia
i Alcázar, col·laborant a més, en el llibre «Fúnebres elogios a la memoria de Pedro Calderón
de la Barca» i sent membre del moviment dels “novators” amb José M. Miñana y
Estela i Tomàs Vicent Tosca y Mascó, dissenyador aquest de l’Església de Sant Tomàs i
Sant Felip Neri de Valencia.
Ortí i Moles, concordant la diversió amb l’eficiència
va escriure textos pròxims a l’opereta o a la sarsuela: «Baile de las jardineras, No puede
haber dos que se amen, etc.» i poesies
en forma de diàleg sobre diversos temes sacres en forma d’oratori, a més, ens
va llegar obres documentals i històriques, i fins i tot, un “Memorial” dirigit
al rei Felip V d’Anjou, en el que afirmava que en el Regne de València no hi havia
hagut cap aixecament contra ell pel qual va patir un temps de presó en la Torre
de Serrans i després a Pamplona en la que després d’un més, va ser alliberat.
Joseph Vicent Ortí y Mayor (València 1673-1750)
-
La Gloria de los Santos
-
¡Oh tú, Heroica constancia!
- La Diferencia de la buena y mala muerte representada en la del mendigo Lázaro y en la del rico avariento
- Oratorio Sacro a la Natividad del Glorioso Precursor San Juan Bautista».
«Estudió Gramatica, Filosofia, y Jurisprudencia,
y despues se dedicó al estudio de las buenas letras, Historia, Poesia, y Mathematicas,
con tan lucidos progresos, como admiraron las Academias que florecian en esta
Ciudad… i como lo acreditan las muchas Obras que ha dado à luz, dirigidas por la
mayor parte à promover la christiana piedad, y à eternizar las glorias de su
Patria». (Ximeno T-II 1749:312).
D’entre
la seua obra literària en la Biblioteca Serrano Morales de València es conserva
un manuscrit de «Poesias Sacras» i un
altre imprès, que Rabassa va
utilitzar en els seus oratoris.
Així
mateix, els seus versos van contribuir a que altres compositors l’empraren en
les seues obres com Joseph Prada o Francesc Vicent Cervera. Va escriure sengles
biografies dedicades a nobles, a sants i a religiosos en les que figuren la de l’insigne alcoià «Mossen Gregorio Ridaura, beneficiado en la Seo de Valencia» o els «Coloquios
al Gran patriarca S. Felipe Neri, para la honesta recreación que todos los años
executan los Padres de la Congregacion de Valencia. (Ximeno T-II 1749:315-316).
Finalment destacar què «tiene tantos Quadernos sueltos en 4. de otras Poesias Sagradas, que pudieran formarse otros dos tomos de mayor volumen que los referidos, sin entrar en esta cuenta las muchas que tiene esparcidas en libros impresos de diferentes Autores» (Ximeno T-II 1749:316).
Indicar que en l`Oratori estrenat en 1718 titulat «La caida del hombre
y su reparación», la part literària no se sap si està escrita per Joseph Ortí y Moles o pel seu
nebot Joseph Vicent Ortí i Mayor.
Per l’època, tant aquests literats com Pere Rabassa, varen viure ben de prop el conflicte successori a la corona hispana entre l’Arxiduc Carles d’Àustria i Felip V d’Anjou:
Primerament vull citar a Pere
Rabassa, amb el ton “Elissa, gran Reyna” composta en honor a Elisabeth Cristina Wolfenbüttel, esposa de l’arxiduc
Carles, en el que cal destacar què “fos Rabassa l’autor d’una música festiva d’aquesta
mena i no un compositor
italià atorga encara més importància al tono
dedicat a la reina. Evidentment la composició i la interpretació d’aquesta obra
al palau contribuïren en gran manera a la celebritat del seu autor”. Reflexió
feta pel musicòleg Francesc Bonastre (Isusi 2012:329).
Joseph Ortí y Moles amb motiu de l’entrada del Sobirà Borbó a València en 1703, va escriure el text del «Exercicio Academico en memoria de Felipe V» que va ser interpretat per un cor a quatre veus (dos tiples, tenor i contralt) acompanyants per l’arpa, el violó i l’arxillaüt. En aquest esdeveniment van participar el seu germà germà Marc Antoni Ortí y Moles (escriptor, poeta i músic) i el seu nebot Joseph Vicent Ortí y Mayor tocant l’arpa. No obstant i com he dit adés, de poc li va servir a Joseph Ortí y Molés, ja que va estar empresonat a causa del “Memorial” dirigit a Felip V.
v Una aproximació
biogràfica de Pere Rabassa
Pere
Rabassa va nàixer a Barcelona en setembre de 1683, rebent el Sagrament del baptisme
el dia 21 del mateix mes en l’església de Santa Maria del Mar.
Els
seus pares Magi i Maria de ben menut l’inculquen l’estima per la música rebent
del seu oncle Ramón les primeres lliçons que les continua després amb Joan
Barter.(1)
En
la seua infància forma part de l’Escolania de la Catedral de Barcelona cantant
amb la tessitura de tiple des de 1696 a 1700, data en la que obté una compensació
pels serveis prestats, “les rosses(2) i el vestit” per continuar després, com
arpista i mestre de cant de la Capella de la Catedral catalana i ajudant del cèlebre
mestre Francesc Valls des de 1700 a 1713.
Ressenyar
que a Barcelona i a causa de l’ambient
cortesà que es respira en la ciutat, Pere Rabassa coneix les innovacions
musicals vingudes de la península itàlica, novetats que perfeccionarà en la
seua obra musical, incloent noves formes que amb el bell regust del sentiment musical del poble, l’acreixeran i la faran
més exuberant, consolidant a més, els estils del recitat i de l’ària, és a dir,
expressar-ho tot de la forma més simple, clara i flexible per prescindir així,
d’imposicions acadèmiques anteriors.
Amb
aquests antecedents, en 1713 per mèrits propis i sense necessitat de realitzar
cap prova, Pere Rabassa pren possessió de la plaça de Mestre de capella en la
Catedral de Vic rebent en aquesta població el Sagrament del Sacerdoci. (Refusa
les ofertes de les Catedrals de la Seu d’Urgell, Girona i del Palau de
Barcelona).
Exercint aquesta funció, s’assabenta de que en la Seu de València “després de vuit anys de vacar el mestratge de València, el Capítol acordà proveir-lo de bell nou el 22 de setembre de 1713 mitjançant oposicions” (Ripollès 1935:XIII) atès que a causa de la defunció de l’anterior mestre Antonio Theodoro Ortells,(3) la plaça estava vacant, encara què, les funcions eren compartides per diversos canonges encarregant-se a més, de l’educació dels infantillos del cor.
A
pesar de que no hem trobat el nombre d’opositors que varen concórrer al càrrec,
si que sabem el resultat, protocol 3194 (f. 875 v.) “corresponent a l’any 1714,
en el qual consta el nomenament per al magisteri a favor del llicenciat Pere
Rabassa (Ripollès 1935:XIV). Càrrec que ocupa en
la Metropolitana valenciana el 24 de maig de 1714,(4) Catedral que conta amb
una arrelada tradició vocal que li dona una nombrosa plantilla gràcies a la llavor
del anterior mestre de capella i dels cèlebres compositors i organista Joan Baptista
Comes i Joan Cabanillas.
Durant
la seua estada a València, es cobreixen diverses vacants instrumentals,
destacant la constat utilització de l’arpa i un “reglament de bon funcionament”
per als músics, (22 en aquell moment i 6 infants) i a més de desenvolupar la seua
llavor, el primer any compon dos villancets
a dotze veus amb recitat i ària del contralt, l’un amb l’orgue i continu, i
l’altre, inclou violins i xeremies recordant així, la tradició de les cobles a quatre
veus per combinar-la amb les seccions italianes tan de moda en les composicions
barroques europees.
En
1715 estrena en la Reial Congregació de Sant Felip Neri de Valencia dos dels set
oratoris compostos que hem tractat anteriorment, en els que des d’un punt de vista
modista, ja s’aprecia nítidament en el registre hispànic, un estil italianitzat,
modalitat que trobaren habitualment en les seues composicions.
 |
| Portada de la Guia |
En 1724, Pere Rabassa va deixar el càrrec de Mestre
de Capella de la Catedral de València per acceptar l’oferiment que li van fer
des de Sevilla per ocupar el magisteri en la seua Catedral. Aquesta elecció, va
ser avalada entre altres coses, per informes en que es destacava la qualitat de
la seues composicions i per les seues «apreciables circunstancias de
ser muy modesto y juicioso sacerdote y de un genio apacible» (Isusi,
2012:334).
Gaudint
d’aquestes referències, el dia 9 de juny de 1724, és nomenat Mestre de Capella
de la Catedral de Sevilla, magisteri que desenvolupa fins a la seua jubilació a
causa de la seua avançada edat el 9 de setembre de 1757(6).
El
20 de febrer de 1755, el Cabildo sevillà com a mostra de agraïment, li concedeix
tots els beneficis possibles, permetent-li també entre altres favors, l’assistència
al cor quan volguera, com també fer constar, que deixa compostes un gran nombre
de Villancets i Misereres per a que siguen interpretats i pels quals rep una gratificació
de 50 ducats.
Pere
Rabassa va morir a Sevilla el 12 de desembre de 1767. Sent considerat «Maestro
Racionero Ejemplar» i fent-li les honres i novenari. el Cabildo catedralici acorda
enterrar-lo en una sepultura en la capella de la «Concepcion de Molina».
La
llavor de Rabassa al front de les Capelles de música no es limitava a la composició
de música religiosa tant en llatí com en castellà, sinó que també incloïa la direcció
del cor i de l’orquestra, així com l’ensenyament dels futurs músics i cantors.
Així
mateix, sent una figura clau en la promoció i difusió de la música sacra de
l’època, Pere Rabassa va contribuir a elevar el nivell artístic i espiritual en
les catedrals on va desenvolupar la seua llavor, i amb aquest precedent, cal ressenyar
que d’entre les més de 300 obres localitzades a hores d’ara, la majoria són de
música vocal amb acompanyament instrumental i una respon a una sonata per a
teclat, com també, quasi tota la seua obra religiosa (177 manuscrits són en
llatí(7)
i eren utilitzats dins de la litúrgia sent 136 en castellà(8) –paralitúrgics i renovats
casi cada any–), i només 5 obres són de temàtica profana. De totes elles, 23
estan incompletes i unes 70 les trobem amb diferents versions instrumentals i
vocals. (Recordar que aquestes xifres són aproximades).
Vocalment,
tant en llatí com en castellà les composicions estan agrupades entre entre un i
quatre cors, sent el conjunt més usat el de 12 veus dividides en tres cors de 4
veus, un d’ells en timbre agut.
En
llatí a la plantilla de 12 veus li segueix la de 8 veus en dos cors, (l’un de timbre
agut), mentre
en
les obres en castellà predominen les de 4 veus amb plantilles de 1, 2 i 3 cors.
Esmentar
també què les obres a 6 veus estan agrupades en dos cors (el 1r. format per 2
veus i el 2n. per 4 veus) i dins de la varietat coral es conserven obres a 7 veus
distribuïdes en 2 cors i en menor quantitat en obres escrites per a 9 veus.
Com
hem observat, podem refermar que la seua obra és variada i rica en textures
musicals, estructures en les que utilitzava una ampla gamma d’instruments com
l’orgue, l’arpa i el clavecí a més del baixó,(9) dels violins, del violoncel
i del contrabaix o violó sense oblidar la xeremia,
l’oboè i altres instruments(10) d’aquella època, versatilitat que arrodonia
amb l’estilització de la part coral, la qual li conferia un caràcter excepcional
i únic en cada obra que componia.
Finalment, destacar que la seua obra emmarcada en l’Alt Barroc (entre finals del S. XVII i S. XVIII), actualment continua sent estudiada i interpretada gràcies als diversos arxius que han custodiat el seu llegat, reflectint així, la seua gran importància dins de la història de la Música Barroca del nostre país.
Salut, Poesia i Música, i com va dir Sant Felip Neri SIGUEU BONS … SI PODEU.
v
Postil·les
1. Joan Barter Mestre de Capella i compositor de la Catedral de
Barcelona es va jubilar en 1696 i el va succeir Francesc Valls i
Galan, un dels màxims exponents de la música barroca.
2. Les “rosses” eren un reconeixement del Cabildo pels serveis prestats
durant un temps consistent a l’import d’una ració d’aliment diari. També s’utilitzaven
els termes “canonges i porcions”.
3. Veure la 1a. Part de l'Oratori de Sant Felip Neri i la 2a. Part on tracte la trajectòria d'Antonio Theodoro Ortells en l'Oratorio Sacro a la Pasion de Cristo Nuestro Señor.
4. «Al poco tiempo ejerció como tribunal en las oposiciones al cargo de primer organista vacante por la defunción del eminente Juan Bautista Cabanilles» (Isusi 2012:331)
5. Estructurada en 3 parts, la 1a. conté la tècnica del contrapunt, la
2a. tracta sobre les taules de graduació de les veus i l’última, està dedicada
a les “apuntacions tonals” i a la forma
d’unir la veu amb els violins i amb altres instruments.
6. En aquesta data va ser exonerat de les seues obligacions «por hallarse sumamente postrado con su avanzada edad y habituales
accidentes, exponiendo igualmente gran desvelo con que había procurado desempeñar
su ministerio»
 |
| Baixó |
9. Instrument de vent-fusta amb tudell de llautó i llengüeta doble. De
secció cònica i amb forats i claus per facilitar la digitació, el més habitual
s’emprava per reforçar el baixos en la polifonia i acompanyar als cantors.
Precursor del fagot, es fabricava en diferents mides i tonalitats.
10. Alguns instruments són afegits després com la flauta, la trompa o el
clarí (similar a la corneta).
v
Bibliografia
/ Cibergrafia
Inserida en el mateix treball de la Revista Lilia 2025.
HIMNE OFICIAL DEL III CENTENARI I CORONACIÓ DE LA PATRONA D'ALCOI LA MARE DE DÉU DELS LLIRIS
Música de Ángel Mingote Lorente
Lletra de Joan Valls i Jordà
I
En milagro lilial aparecida,
tres siglos por Alcoy enaltecida
con santa devoción de fe y amor,
Cantemos con unción enamorada
la gracia sonriente y derramada
que brota de tu sacro resplandor.
(Copla)
Virgen de los Lirios,
con gozo cristiano
el pueblo alcoyano
se une en fiel haz.
Oh Madfre piadosa
desde tu montaña,
cede a Alcoy y a España
la gracia y la paz.
II
Con mariano fervor de pleitesía
rendimos homenaje de alegria
y renovada fiesta ante tu altar.
Te ofrenda para siempe la corona
el pueblo que te quiere por Patrona
y sabe que tu luz ha de guiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada