"Açò és Música Celestial o la Ironia necessita Còmplices"
Inserits en: Pàgina66 d'Alcoi del dia 3 de maig de 2015
Revista MÚSICA I POBLE nº 179 (maig de 2015, pàg. 66 i 67) que edita la
Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV)
Amb un mateix Leitmotiv i estructurat com un pasdoble, a continuació tracte amb una Ironia que necessita còmplices, de la Música celestial, treball que conclou una Trilogia Irònica que he dedicat a aquest tema.
Treball (VAP 072) inserit en:
PÀGINA66, en Radio Banda i en la Confederación Nacional de Sociedades Musicales / CESM
Rememorat el Centenari del
naixement i el 30é Aniversari de la mort de Joan Fuster i Ortells, vull retre el
meu petit homenatge a aquest excepcional personatge amb el següent treball, relat
què amb l’estructura musical d’un pasdoble i amb diverses metàfores seues,
tracte de la música celestial amb una còmplice ironia.
Introducció:
Ø Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament.
Si el lector m'ho permet i aprofitant-me de les seues metàfores i no cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat, vull fer-vos partícips d'algunes singularitats solfístiques i de diverses essències populars que es reviuen en les festes de la nostra geografia. (Festes patronals, Falles, Moros i Cristians, ...)
Ø La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m'han adreçat, fins i tot, es probables que m'equivoqui. De tota manera he de córrer aquest risc.
Acord Dominant:
"La música es el arte de bien combinar los sonidos con el tiempo"
Aquesta clara i breu definició sobre la música, la vaig rebre del mestre de solfeig quan vaig iniciar els meus estudis musicals.
Efectivament, aquest art que combina els sons de la veu humana o dels instruments i dels uns amb els altres d'acord amb les lleis de la melodia, de la harmonia i del ritme, habitualment ens produeix dins del nostre ser, unes sensacions agradables, suggestives, racionals i lògiques. No obstant això, també percebem que en diverses ocasions, aquests sons produeixen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot desagradables, es a dir, sentim música trastornada.
Melodia o to principal:
La Festa d'un poble i la seua Música.- Són en aquestes celebracions, alegres i bullicioses, quan una població recorda al seu patró o/i commemora un fet important de la seua història o tradició, així mateix, al formar part d'un mateix sentiment col·lectiu, serveix per a enriquir l'esperit del ciutadà, manifestant clarament la capacitat d'assimilació social i cultural de tot un poble.
Ø Les veritats cal exagerar-les perquè resulten creïbles.
Veritablement i al formar part de les nostres arrels, els sentiments els mostrem clarament a través de la música, la mímica i la paraula, i reafirmant les qualitats i els defectes del nostre lloc de naixement i d'educació generacional, els utilitzem com un signe d'identificació cultural i com no, musical i festera.
Introducció al trio (piano):
Ø La ironia necessita còmplices.
Sabem que la ironia com a forma d'humor, consisteix en dir el contrari d'allò que volem expressar, per això musicalment i "festivament" matisem. la ironia necessita còmplices.
Trio (subdominant?) - piano:
Siga com siga, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música. Així doncs, com tots els versos estan ja fets, i per donar-li un caràcter jocós i sarcàstic, però assossegat, parlarem de poesia, és a dir, de música, de mímica i naturalment de festa.
Ø Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem.
Sabem que la festa ens duu a l'alegria i a la diversió i que la clau de tota festa és la de fer-nos partícips, i ho podem fer de dues maneres, activa i/o contemplativa, entenent que la primera, esmenta a tots aquells que organitzen i intervenen en la festa, mentre que la segon, al·ludeix als que si gaudeixen d'ella, però mostrant una actitud observadora i/o curiosa, en definitiva menys participativa.
Ø L'artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó.
Simultàniament és fonamental saber, què quan parlem i "sentim" les diverses composicions que interpreten els músics, no només tenim que valorar-les per les seues qualitats musicals i artístiques, sinó també per la seua idiosincràsia pròpia i pels seus referents històrics.
Introducció a trio (fort):
Ø Les aparences no enganyen, són aparences.
Però amb tot i musicalment parlant, contemplen que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s'imposa una brillant? deformació interpretativa i sempre allunyada a la creació original de l'obra. A més trobem colles d'artistes musicòmans? que amb la perfecta complicitat d'altres colles, parodien aquestes creacions musicals.
Trio (Dominant?) - fort:
Ø Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència.
Moltes vegades escoltem expressions com Açò és música celestial referint-se naturalment al concert que ofereixen els executants de les fustes (xirimites incloses) amb una obstinació salvatge de tocar sempre en octaves super agudes i a més, desafinades, com també altres indòmits tocadors, amb la sana intenció de desdoblegar els saxòfons, les trompetes o els trombons o fins i tot les tubes, i emprenyats molts d'ells en bufar més fort que els companys que toquen al costat, és a dir confonen la grandiositat d'un fort amb el so esgarrifós que produeixen.
Ø En art, la forma més justa de realisme és la caricatura.
Tanmateix és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, que metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles, deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència i condimentat tot pels "aporregadors" de bombo, que aconsegueixen espantar les mosques dels pobles més llunyans.
Si per una banda, descobrim a l'expert què amb tota l'aparença de músic, executa sense (o amb) "pudor" diverses solfes, per l'altra, ens quedem sense paraules amb la comunicació sonora produïda pels instruments que empren les colles de batucades quan fan les seues tronadores demostracions i fins i tot gaudim amb l'enginyós efecte melòdic aconseguit barrejant el pasdoble València amb Cuando salí de Cuba.
Ø En art, la forma més justa de realisme és la caricatura. (o escriure la mateixa metàfora dues vegades).
Efectivament, concebent que el so embriagador dels timbals duu a molts festers a aquest mon celestial, és summament harmoniós veure a un cabo (cap) què amb un pet de sabre, es mou als aires del molinet (1).
Així mateix aprovem amb mamballetes quan sona el tros mogudet: la pujà de ... em posa la pell de gallina o vull sentir els timbals en els ronyons, potser per què només els agrada la música pel soroll que provoca i sense qüestionar-se què per a pujar, primerament hi ha que tocar baixet, és a dir suau o piano.
Quan diem les següents simpàtiques sentències: Açò ho pague jo. Pareixes una trompa marinera, o quina "marxeta" tocareu ara?, tots fem vots per a guanyar-se el cel. No obstant és més dolent que una pedregada quan escoltem aforismes com: Portat, menjat, begut i tornat, o poc tocar i molt cobrar, ... en lo que cobreu, o aquest què em va deixar bocabadat: els músics teniu un mèrit impagable, mentre nosaltres ens fem el vermudet, vosaltres no pareu de bufar.
Així mateix. contemplem l'espontània complicitat d'alguns miróns o companys de correries, participant en aquests tipus de manifestacions o la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es "claven" pel mig i d'eixa manera inapropiada, no ens deixen gaudir de l'acte que esdevé en eixe instant.
Ø Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los.
Com he dit adés, els humans necessitem treure a l'exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s'enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l'home, no per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los.
Da capo:
Ø Quan alguna vegada sembla que esteu d'acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès.
Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d'aquestes tradicions fins i tot mil·lenàries, per què algunes d'aquestes demostracions es repeteixen regularment en el desenvolupament de les festes, sabent bé que hi ha una gran quantitat d'humans que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.
Un llarg calderó . . . . o pausa . . . .
Coda:
Ø En art, la memòria és un error
Vull manifestar que aquest treball no pretén en cap moment tindre un caràcter ofensiu, ni tampoc procura donar cap discurs moralitzador ni als músics, ni als festers, ni als espectadors, ni molt menys pretén interferir verbalment en el desenvolupament tradicional de les festes, sinó que ha volgut més bé, donar-li un caràcter jocós i sarcàstic a tot el seu contingut.
Si ho he aconseguit, benvingut siga. En cas contrari només jo passaré la pena.
Final:
Ø El poble diu "fer com fan n'es pecat". O sigui "Com més serem, més riurem".
Salut, Festa i Música
Postil·la 1.- Pegar voltes i voltes sense deixar de moure's.
Els Textos redactats amb lletra negreta i cursiva pertanyen a l'assaig INDAGACIOS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells - Edicions 62 i La Caixa - 1981.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada