VAP 60 - 5é
La Tórtora i Colom admiren a tothom, cantant sense tristesa.
Picots i Borroners volen entre els fruiters, cantant llurs alegries;
la Guatlla i el Cucut de molt lluny han vingut per contemplar el Messies.
Cantava la Perdiu: -Me’n vaig a fer lo niu dins d’aquella establia, per a veure l’infant com està tremolant en braços de Maria.-
La Garsa, Griva i Gaig piulen: -Ara ve el Maig.-
La Tortora i el Colom, admiren a tothom, els Picots i els Borroners canten amb alegria, com la Guatlla i el Cucut,
que han vingut des de molt lluny per a contemplar al Messies. -Vaig a niar dins
l’establia- diu la Perdiu mentre la
Garsa, la Griva i el Gaig
piulen -Ara ve el maig-
referint-se naturalment a Jesús i Maria.
La tortora, esvelta i lleugera, és el símbol de l’amor etern, és a dir, d’una perfecta harmonia com destaquen els versos del Càntic dels Càntics1. Cal veure l’àgil i ràpid vol amb canvis constants de direcció i sobre tot escoltar el suau i tendre “tsur..tsuur..tsuurr..” en el que el mascle sempré agasaja a la mateixa femella, es dóna el cas de que si un dels dos membres desapareix, l’altre no s’aparella mai més.
De la mateixa familia dels colúmbids, el colom, representat en el cristianisme per l’Esperit Sant –tercera persona de la Trinitat– és l’ocell que es va posar damunt dels caps de Jesús en el Seu Baptisme en el riu Jordà i de la Seua Mare en l’acte de l’Encarnació. El colom blanc simbolitza la espiritualitat, expressant la bondat i la senzillesa, així mateix és missatger de l’amor, de la pau i de l’esperança amb la rameta d’olivera al pic tornant a l’Arca de Noé, senyal que les aigües abaixaven després del diluvi.
El picot, conegut pel pic llarg i fort amb el qual pica i forada els troncs dels arbres i emet un sonor i ràpid renill d’uns tres segons, dóna origen a diverses creences populars: Si el picot canta pels alts, assenyala pluja i si canta pels torrents, farà vent, o que l’herba del picot (Hippocrepis), no molt profusa però màgica, quan s’hi frega el pic, li dóna força per a foradar roures i fins i tot, aquesta herba era emprada pels bandolers per a llimar els barrots de ferro de les reixes o els panys de les cel·les quan els tancaven a la presó.
borroner sóc, confiat i molt social amb les galtes rosades i el pit asalmonat, tinc el capell i la cua negra, ales blanquinoses i un intens i agut “pfi.pfi.pfi..pfi” que el corone amb un cru esclat, eixe és el meu cant!.
Altre ocell per a tothom, terrós, rabassut i redonet, cella blanca prominent i mormolege: -blat segat, blat segat- o portser -set per huit, set per huit?- però no, sempre piule -pas.pa.llas, pas.pa.llas- sóc la guatlla2, tinc les ales llargues però no vole molt alt.
El peculiar matís del cucut3, basat en el parasitisme, el constitueix l’hàbit de que la femella pon un ou en cada niu dels altres ocells i al descloure abans que nasquen els propis del niu, el xicotet cucut els llança fora, sent l’únic ocell que és alimentat. Cal dir que el xiuxiueg “cu.cu..cu.cu” és esperat pel fet que anuncia la primavera, i per tan, la renovació de la vida.
En heràldica està present damunt d'una branca i les ales lleugerament esteses.
Sabem que les perdius (d’àfrica, xerra i roja) volen de forma sorollosa i que canten d’una manera inintel·ligible (escotxegar), així mateix el llegendari ens conta que va ser: Un dels ocells que va descobrir als soldats d’Herodes que la Sagrada Família s’amagava sota una garbera, en la fugida a Egipte, es va posar a cantar: -Catatxic-cataxec, sota la garbeta jec-. La Mare de Déu la va maleir i per això no es pot menjar el cap que és per on va pecar, també les plomes són maleïdes, però no la carn, perquè el Nen Jesús hi va intervenir i d’aquí que sigui una de les carns d’ocell més gustoses. Es diu que fou beneïda per Jesús perquè no el va desemparar mentre va estar en la creu. (Soler 1998:563).
La garsa amb les plomes negres pel cap, pel coll i per l’esquena, que es prolonguen fins a la llarga cua vermellosa i verdosa i amb un penetrant “xsac.xsac.xsac” molt habitual quan es mostra alarmada, té una gran capacitat per aprendre a xiular diverses tonades.
El rondallari diu que aquest ocell en sentir-se atret per tot objecte que brilla s’apodera d’ell i l’enterra amb el pic. També que donar garsa per perdiu, té el mateix significat que donar gat per llebre, és a dir, enganyar fent creure que una cosa inferior s’assembla a una altra cosa de millor qualitat o d’una persona que s’aprofita d’una altra en benefici propi i fins i tot parla, del qui duu el cap com “un niu de garses” referint-se al pentinat estrafolari o que està mal pentinada.
La griva, d’uns
El refranyer ens acosella què quan venen les dificultats, cal acceptar la solució menys roin encara que no siga la que voldriem, per això deiem: -A falta de grives, bones són les merles-.
El gaig amb un xiuxiu estrident i molt variable imitant el cant
i les paraules d’altres animals i vinculat als boscos, és un ocell d’uns
Au creada pel dimoni, qui en menja, no pot rebre els sagrament fins passades 24 hores. Sant Josep la va maleir: -Gaig ets, gaig seràs i sempre més magre estaràs- quan la Sagrada Familia va fugir d'Egipte, el gaig els va delatar als soldats d'Horòdes cridant-los: -Gaig!-gaig! sota la garbera hi ha la Marieta- assenyalant on estaven amagats.
Postil·les
1. Càntic dels Càntics: La redacció del text hebreu conservat data del S III aC. Consisteix en una col·lecció de poemes breus que canten l’amor humà a través del diàleg alternat entre l’estimat i l’estimada, que aspiren a la mútua possessió i a la plenitud de llur amor.
2 El
Llibre de l’Èxode explica que en el desert, els jueus rebien cada dia un esbart
de guatlles per a menjar. L’Èxode o Segon de Moisès és el segon llibre de la
Torà que comprén els cinc primers llibres de la Bíblia Hebrea o Pentateuco.
Segons la tradició jueva, escrit per Moisès desprès d’eixir d’Egipte entre 1200
i
3. El seu cant és oracular per saber quan anys de vida resten: cada “cu-cu” és un any, o quans anys falten per casar-se. Els rellotges de cucut desitgen, doncs llarga vida.
4. Llomadura: Dolor als lloms.
Treball publicat en la REVISTA LILIA de 2020 que edita
l'Arxiconfraria de la Mare de Déu dels Lliris en les pàg.
92 a 98 conjuntament amb altres interessants articles escrits pels diversos
col·laboradors en que conta aquesta publicació.
Amb els Ocells, Salut i Música.
Nota.- En la última entrega inseriré tota la bibliografia i cibergrafia
consultada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada