En
asunts de rellichó
no
busquem la novetat,
que
tot lo nou es bonico...
pero no ‘s la veritát.
 |
Obra literària de
Joaquim Martí i Gadea |
Amb aquesta Cansó
á la valensiana, encetem aquest 6è. treball (VAP098JMG) de recerca i de
recopilació de narracions de JoaquimMartí y Gadea.
No obstant això, abans voldria
destacar la seua singular ironia capellanesca i humana amb la qual ens dóna
conèixer el singular contingut d’aquesta compilació sabent que des de la seua
infància va tindre clarament la seua vocació, atès què, després d’exercir
d’acòlit del rector de Balones, ingressa al Seminari Conciliar de València on
cursa i és ordenat rector en 1865, oficiant la seua primera missa al seu poble,
és destinat a altres esglésies fins que en 1878, oposita i guanya el curat de
Mislata, ciutat on roman fins a la seua mort i en la que a més d’exercir la
seua llavor pastoral, desenvolupa la seua obra literària.
Amb aquesta xicoteta
ressenya i fent gala del seu tarannà, a continuació reviurem les diverses funcions
rellichoses que feia un Capellá de campaneta, company ell del Dotor de secá que
conjuntament amb el Capellá de Misa y Olla si
que feien sens dubte un peculiar trio, això si, per a gaudir d’elles amb el seu
idiosincràtic valencià, hi haurem de prestar una cordial i afectuosa atenció als
accents i/o a la grafia fonètica, tanmateix, al final de cada narració he inserit
algunes notes per a recordar diversos vocables i adagis prou desconeguts hui en
dia i si vostès creuen convenient, expressar la seua opinió sobre aquestes
iròniques i capellanesques narracions.
El CAPELLÁ DE CAMPANETA
S’ aplicava encara als
primers del sigle díhuit, y era símil de tot el qui s’ abròga representacións y
honors que no té, siguent companyer del Dotor
de secò; á este tipo li se donava irònica y burlescament el títol de
capellá, sense sero, aludint als sagristáns y demés ajudants llechs de les
Esglesies, que, perque dúen sotana, roquet y també alba y dalmática (com se
permitía fá uns coranta anys) en algunes provesóns y atres actes del cult,
sòlen presumir y donarse tó d’ eclesiástichs, imitant la serietat y els ademáns
dels que ho son; ordinariament son els encarregats de fer tòchs de campana pera
les funcións relligioses, de alçar á Deu, de donar la pau en les parròquies
rurals, cantar en lo còr, plegar en un plat per la Esglesia pera el cult ó pera
les Animes, y portar la creu parroquial en les provesóns y entèrros; per tot
asò els donaven en Valencia el calificatíu de capelláns de campaneta, que huí diém sagristáns ó gent de sagristía.
Per lo tant, y á fí de
donarli á este personage son verdader carácter, arrematém cantantli una cansó,
que be se la mereix:
Els
sagristáns y escoláns
qu’
entre ‘ls dos no més fan ú,
prenen
tal ayre en la Esglesia,
que
á Deu li parlen de tú.
Y si esta no ‘ls pareix pròu bòna,
así tenen est’ atra:
El
escolá que ven cera
sense
tindre colmenar,
rapaverunt, rapaverunt,
rapaverunt del altar.
Creém qu ‘ls pòbres capelláns de
campaneta els ham caracteriçát bé, y qu’ en un pòch més els posém de florero.
NOTES.-
Abròga: Revoca o deixa sense efecte.
Llech - Llec: Religiós profés que no té opció
a les sagrades ordes.
Roquet: Vestit del rector amb mànegues estretes i cenyides
o sense mànegues.
Alba: Vestit blanc i llarg amb mànegues estretes, que usen
els sacerdots, cobert per la casulla.
Dalmática: Túnica oberta pels costats i
amb mànegues amples i curtes.
Rapaverunt ... Rapaverunt del altar: Martí Gadea emprant el
verb llatí rapio (robar) dona a entendre que l’escolà que ven cera sense tindre
colmenar, o la furta de l’església o l’agafa de l’altar.
El CAPELLÁ DE misa y
òlla
Este
tipo es pòt dir que ja desaparegué, per efècte de la major instrucció que hui
‘n día reb el clèro, la que fa que tinga més conciència del seu caracte y
dignitat, y de la elevada misió que te en la societat; més á pesar d’ això,
encara se veu á lo millor algú que atre individuo d’ eixa respetable clase que,
posantse el mon per muntera y no fent cas de nengú ni de res, tot ho atropella
y per tot entra, com la romana del Infèrn; per això no ‘s estrany vòren alguns
en los poblets que sòls duen sotanes quant van á l’ Esglesia, atres que casi
tot el temps l’ empleen en visites y no de malalts, á este anántsen á caçar
casi tot lo día y reçant á fonaes, y á d’ aquell fent denteres als qu’ el
vehuen á tot hòra fumantse els puros com á barretes de cadira; y si pasém als
pòbles grans, m`hos escandaliçarém al vóren alguns que ni ayre tenen de lo que
son, puix pòrten sombrerets casi com els julos y toreros, alçacòlls y punys
lluents com els senyorets, uns sobretodos
que pareixen cogeros, sotanes á la francesa y amples com á merinyaques, calses
blanques á conte de negres, com es de rúbrica, y unes hevilles de plata en les
çabates que més grans ja no poden ser.
¿No
‘s això anar contra la gravetát que prescriu el caracte del sacerdòt y tornarlo
un atre capellá de Misa y òlla respècte als dels pòbles, y un mariquita ó
llejuguino respècte als de les ciutats?.
Puix
cabalment per això els posém nosatros á uns y atres eixe sambenet, encara que invertint
els termes, y pera postres cantem esta cansó:
Capelláns de Misa y òlla
casi ja no ‘n queden hui;
pero en canvi ni hia pròu
que semblen un figurí.
Y
per això de cada día se te manco respècte á la clase, tractantlos á tots de
vaqueta, con si tots foren iguals, perqu’ el pòble ja no se para en barres y
diu d ‘un y atres com aquell:
Asnos y burros todos son unos. ¡Com ha de ser!.
NOTES.-
Posantse el mon per muntera: Despreocupar-se de tot
i de tots.
Romana del Infèrn: Agafar-ho tot sense escrúpols.
Reçant á fonaes: Resant amb rapidesa i amb poca
gana.
Fent denteres: Fer o donar enveja.
Julos: Xulos o fanfarrons.
Sobretodos – Sobretots: Peça de vestir llarga i
amb mànegues que es porta damunt del vestit per abrigar més.
Cogeros: Cotxers que conduïen vehicles
de tracció animal i que a causa de les inclemències del temps vestien peces de
gran volum com els sobretots.
Merinyaques – Mirinyaques: Faldetes de
tala rígida guarnida de cèrcols de ferro per a sostenir bombades les faldes
exteriors.
Llejugino – Gomós: Home que es preocupa en excés
del seus aspecte i que segueix escrupolosament la moda.
Manco: Menys.
Tractar á tots de Vaqueta: Maltractar-los, no
tindre cap consideració.
Escrites en un temps on
les normes ortogràfiques actuals no existien, aquestes narracions pertanyen a Tipos, modísmes y còses rares y curioses de
la tèrra del gè (xe) ho estan á fi de qu’ el pòble sapia son pasát, únich
mitj de voler com se deu á la tèrra del Gé (xé), es a dir, amb la parla
dels nostres pobles.
Bibliografia: (Col·lecció Biblioteca Valenciana – Librerías París –
Valencia).
DCVB
(Diccionari Català-Valencià-Balear).
