VAP 31
Si a desembre la música la vaig escoltar millor, a
febrer, s’ha fet la llum, la música m’impressiona i les lletres em sorprenen. Per
això ara proclame:
“VISCA LA BONA VISTA I LA BONA
OÏDA”
Dissabte 15 de febrer de 2014, al Teatro Principal d’Alcoi, l’Olympia Metropolitana ens va oferir l’obra Un
Déu salvatge de l’escriptora francesa Yasmina Reza amb la versió en
el nostre idioma de Jordi Galcerán i Ferrer.
L’obra tracta de la baralla protagonitzada pels dos fills dels dos matrimonis
on aquests es reuneixen pacíficament per resoldre l’incident.
En l’escenari, i dirigits de Carles Sanjaime, els intèrprets Empar Canet, Pepe
Ricart, Jaime Linares i l’alcoiana Pilar
Almería Serrano, protagonitzen una comèdia amb un gran sentit de l’humor
en el que al principi i amb una actitud cordial i sensata fan un anàlisi
minuciós i detallat del fet ocorregut entre els seus fills, però, a mesura que
avança l’obra van transformant-se, per acabar tots ells com diu el títol de
l’obra, en autèntics “salvatges”.
Només vull afegir que vam gaudir de la
sensacional interpretació dels quatre protagonistes i que amb ells vam ser
còmplices, de la ironia d’aquesta societat, moltes voltes pressionada
socialment, però amb un desig de canvi i fins i tot reivindicatiu (Narcís – Miquel).
---oOo---oOo---oOo---
 |
| La UMDA en el Salón Rotonda |
La majoria de la gent relaciona la música amb
instruments i partitures, però sols poca gent sap el vertader significat de la
música.
Aquesta reflexió d’Ana Yepez Santamaría (aleshores amb quinze anys) està reflectida en el
programa del Concert de
Primavera que els alumnes de l’Escola de Música de la Unió Musical d’Alcoi
van oferir en 14 d’abril de 2002.
Amb dita reflexió vull comentar el Concert als anys de càrrec
de la Filà Llana, celebrat el passat dia 16 de febrer en el Salón
Rotonda del Círculo
Industrial d’Alcoi, interpretat per aquesta Societat Musical i que va dirigir el seu director Gaspar Nadal Maronda.
L’acte el va presentar Ana Yepez Santamaria, component de la banda, que ens va donar la informació necessària per
conèixer el vertader significat
de la música del concert. Amb tot
això, vull rememorar varies vivències amb obres que vaig interpretar quan era membre actiu de la banda i que van formar part d’aquest esdeveniment.
 |
| En el Temple de Debod |
A l’escoltar l’obra dels compositors Chueca i Valverde LA
GRAN VIA, vaig recordar el
concert oferit a Madrid el dia 1 de maig de 1974 en el Temple de Debod, situat en el Passeig del Pintor Rosales i en el que a més d’aquesta obra, interpretarem
altres com Anselmo Aracil, Mi Barcelona i Llanero i President. (La història d’aquest concert l’explicaré més
endavant).
Ressenyar que el Temple d’Amón (Debod) amb més de dos mil anys d’antiguitat, va ser un
regal d’Egipte a l’Estat espanyol per l’ajuda rebuda,
i així salvar-la de la seua desaparició a causa de la construcció de la presa
d’Assuan.
Si la memòria no em falla enguany farà vint anys en
el que la Filà i la Música arranquen la diana amb ALS LLANEROS DIANERS de l’amic Rafael Mullor Grau. “L’arrancà” des de l’Ajuntament, però sobretot, la
sensació d’interpretar-la amb la caixa o el bombo i baixant pel carrer de Sant Tomàs, a l’alçada de l’Església de Sant Jordi eren emocions que encara avui les recorde amb
emoció.
Un altre pasdoble del que guarde un gran record
és MI BARCELONA de Julio
Laporta Hellín, en el que gaudia tocant
i matisant els pianos, els mig forts i els forts amb els plats, tot en el
moment precís, des del "Partidor" fins a la “Bandeja”, interpretar-lo ha
sigut una experiència inoblidable.
I finalment, ... l’eterna i singular marxa mora
de José Albero Francés, LLANERO
I PRESIDENT, “sant
i senya” de la Filà i
de la Banda, obra en la que en la meua infantesa vaig
començar tocant les “carabassetes” i posteriorment el requint, el clarinet i
tots els instruments de percussió, així mateix durant uns anys vaig coordinar
als xiquets que tocaven les “carabassetes”.
Donant per certes la vocació i la capacitat
interpretativa del músics de la banda i la qualitat musical de les composicions
del concert, del DANZÓN nº 2, obra del mexicà Arturo Márquez, poc més puc dir del que no va dir Ana,
senzillament cal sentir-lo, sentir-lo en tota l’extensió de la seua música.
La tercera obra interpretada va ser LA VIUDA VALENCIANA del compositor Aram Ilich
Kachaturian, nascut a la ciutat de Tiflís (Georgia) el mateix dia que jo però de l’any 1903. Amb els
quatre moviments de la suite, (Introductión,
Serenade, Song i Dance), el compositor
va saber donar-li fantasia a la partitura, conquistant-nos nota a nota i
confluint d’una manera especial, la seua inspiració amb la música espanyola (no
m’atreveix a dir valenciana, fins i tot, vaig notar la semblança en certs
passatges, amb la Dansa del
gaditanae – Victòria d’Espàrtac del ballet Spartacus). Aquesta
música està basada en l’obra de teatre amb el mateix títol del poeta i
dramaturg madrileny Félix Lope de Vega y Carpio. La trama de l’obra se centra a l’entorn de Leonarda que acaba de perdre al seu marit.
Tornant a Kachaturian, cal dir que dotat d’un excel·lent sentit melòdic, va
destacar per les seues composicions per a ballet, plenes de ritme i de color, melodiosament
sensuals i líriques on va saber
integrar la música moderna amb el ballet clàssic. Així mateix va escriure
altres composicions (poemes simfònics, concerts per a diversos instruments,
himnes, etc.) i més de quaranta obres per al cinema i el teatre. Des
d’ací us convide a conèixer la seua creació musical, (guarde un grat record de
les suites de Gayaneh i Spartacus).
Si de la bona música tothom se’n recorda, les
marxes mores ALS XAPARROS de José
R. Pascual Vilaplana, Aligeabà-Spyros de Vicent
Pérez i Esteban i Al-bassora de José
Mª Valls Satorres, són una xicoteta però
interesantíssima mostra de música festera, creades per uns reconeguts i
excel·lents compositors, per això al interpretar-les, les expectatives musicals
i d’estètica festera, han estat a l’alçada del esdeveniment.
No vull acabar sense parlar del pasdoble de Pilar Mompo Aracil, COMPARSA
DE LLANA, a més de ser un joguet musical, on les melodies, enginyoses
i efectistes, donen un aire original quan s’interpreta, és un obra en la que
tant la elegància dels onze esquadristes com la formació de la banda és posen
de manifest. És un plaer sentir-la pel carrer de Sant Nicolau, arreplegant tot l’aroma que ens dóna una acte
com la diana.
Si en la primera part del concert vam sentir ser
una suggeridora selecció de tres estils diferents de música (sarsuela, música
llatina i suite), la característica principal de la segona part, va ser la
varietat viva, genuïna i palpitant, eixa que sona en els concerts, en el carrer
i en la Filà i que amb tota una gamma d’estils, ritme i sentiments, ens van
saber fer arribar a l’anima de tots nosaltres.
Finalment i con no podia ser d’una altra manera,
cal destacar l’intercanvi de pergamins entre els membre de la Filà Llana i de la Unió Musical commemorant
aquest esdeveniment, tot això arrodonit pels aplaudiments de tots els
assistents al concert.
---oOo---oOo---oOo---
Adés he mencionat el concert interpretat a Madrid, però saben vostès el camí que vàrem recórrer per arribar a la capital
d’Espanya?.
A finals de l’any 1973, l’Excma.
Diputación Provincial de Alicante va convocar el V Certamen Provincial de Bandas de Música, aquesta banda es va inscriure a la convocatòria,
l’obra obligada va ser la Suite Alicantina
del compositor gallec Ricardo
Dorado Janeiro amb els 2n. moviment, Canción de Cuna i el 3r. Juego de Niños i la fantasia de l’òpera Boris Godunov, del compositor rus Modest Petróvitx Mússorgoski, va ser la partitura que vam triar de lliure
elecció.
Des de llavors, els assajos, primerament els dies
en què teníem costum i les tres últimes setmanes tots els dies, van ser l’objectiu
principal per a poder donar bona una imatge de la banda.
Eren temps on la imaginació sobreeixia en tots els
aspectes, i des del meu paper de percussionista, recorde que en la Suite Alicantina, el 2n.
moviment tenia instrumentat
el temple-block i entre Ernesto
Lloréns (pare) i José Mª del Valle, el van “fabricar” amb fusta, el so resultant va
ser perfecte. En la fantasia Boris Godunov
està instrumentat el campanòleg, per tocar les campanes (amb la seua forma de
vas invertit, com Déu mana), l’amic José
Almeria va fabricar un
trípode, que fins i tot, vam afegir el gong, facilitat per la Banda Primitiva.
I va arribar el 17 de febrer de 1974, a les onze
del matí en el Teatre Principal
d’Alacant, va començar el
certamen, vàrem tocar en 2n. lloc, una volta en l’escenari, el director de la
banda D. Antonio
Mompean Valenzuela, amb la batuta
dona l’entrada a l’obra obligada, sonen les primeres notes, ... de sobte hem de
parar de tocar, la bambolina que penja està prenent foc, desallotgem l’escenari
i apaguen el foc, llavors, tornem i continuem l’actuació sense cap incidència
extra-musical. Al finalitzar cada obra, grans aplaudiments ens gratifiquen. Quan
acaben l’actuació les altres tres bandes que van concursar, els membres de
jurat es reuneixen i decideixen guardonar amb el PRIMER PREMI a aquesta banda.
Afegir només els titulars que encapçalen l’edició
del Periodico Ciudad de Alcoy:
“La Unión Musical de Educación y Descanso
alcanzó de nuevo el primer premio”. “Por
dos años consecutivos nuestra banda gana el más alto galardón”.
Tots sabem que la banda en l’any 1960, per
diverses causes, tant de subsistència musical com econòmica, es va integrar en
la “Obra Sindical de Educación y Descanso”, que li va cedir les instal·lacions de l’antiga
seu de la CNT en el carrer de Sant Vicent, i així poder desenvolupar
la seua tasca musical i social. Per aquest motiu, però sobretot pel PRIMER PREMI, ens va permetre representar conjuntament amb les bandes de Benaguasil i La Vall
d’Uixó a la Región
Valenciana en la “Demostración
Sindical del 1º de Mayo” que
aleshores se celebrava a Madrid.
 |
| En l'Estadi Santiago Bernabeu |
El diumenge 28 d’abril pel mati eixim cap a Madrid entre familiars i músics un centenar d’alcoians, una volta instal·lats,
els tres següents dies van ser molt intensos, amb assajos en l’Estadi Santiago Bernabeu, una desfilada marató (el dia 30) que va començar en el Paseo
del Prado, a
l’alçada del Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad (aleshores estava la Delegación Nacional de Sindicatos), continuant pel carrer Atocha fins arribar a la Plaza de la Villa seu de l’Ajuntament de la Vila, en
el que vam interpretar el pasdoble EL
FUSTERET del compositor
albaidí Manuel Boscá Cerdá. En l’Ajuntament som rebuts per les
autoritats municipals i per diverses personalitats de la cultura, que ens
conviden a un vi d’honor i en el que interpretem a més, LLANERO I PRESIDENT amb el que tots “formem”.
Com he dit adés, ara és quan rememore el concert
interpretat el dia 1 de maig en el Temple
de Debod, que amb una gran
afluència de públic va saber reconèixer la interpretació de les diferents
obres, inclosa també la selecció del conegut musical WEST SIDE STORY del compositor Leonard Bernstein, amb els temes Maria, Something’s Coming (Algo va a pasar) o América entre altres, adaptació de Romeu i Julieta, (tragèdia
on es fonen l’amor i la mort), del poeta i dramaturg William Shakespeare.
 |
| Àngel, Ernest, Pep, Vicent i Cassimir |
Si pel matí el concert el vam oferir en un marc
incomparable, no va ser menys (per als madridistes) el lloc on vàrem actuar foscant
la nit, aquest va ser en l’Estadi Santiago Bernabeu, on vàrem participar en la Demostración
Sindical, que es va
retransmetre en directe per Televisió
Espanyola i com diu la web de
la banda va constituir “un esdeveniment el veure per primera vegada a
una banda de música alcoiana aparèixer a la televisió”.
 |
| Vicent, Pep, Ernest, Juan Tomás i Àngel |
Finalment cal destacar que en acabar la nostra
actuació, vam rebre una efusiva felicitació dels organitzadors d’aquesta
efemèrides, tant per la qualitat artística, com pel sentit de responsabilitat mostrada
per la banda en els tres dies d’estada en la capital i que en tornar a Alcoi, es vam assabentar de la important repercussió que va tindre a la
ciutat, l’esdeveniment viscut pels músics de la banda a Madrid.
AFEGITÓ FINAL: Sense cap doble intenció vull ressenyar que el
mateix dia que vam guanyar el PRIMER
PREMI (17 de febrer de 1974), per la nit es va
jugar a l’Estadi Santiago Bernabeu un Reial
Madrid – Barça amb aquest resultat 0 – 5 (Asensi (2),
Cruyff, Juan Carlos i Sotil,) com també que els dies en el que assajaven en
l’estadi del Reial Madrid, s’escoltaven unes tonades que deien: BARÇA!, BARÇAA!, BARÇAAA!, BARÇAAAA!, BARÇAAAAA!,...
A hores d'ara continue deixant-me portar pel so de la salut i pel vigor de la música.
Salut
i Música.
Visca la bona
vista i la bona oïda!
Alcoi,
12 de març de 2014.
