Treball publicat en la Revista LILIA n. 38 que edita l'Arxiconfraria de la Mare de Déu dels Lliris en 2025 (VAP109)
v Introducció
Tots
sabem que la música i el cant en la litúrgia, no només afavoreixen el sentit
d’aquestes celebracions, sinó que a més, ajuden als fidels a viure-les, i sens
dubte, a fusionar-se amb el simbolisme cristià d’aquestes cerimònies.
Per tant, i dins d’aquest entorn
musical, en aquells temps existien (i existeixen) i així es feien i es fan servir
en les seues activitats religioses, diversos estils musicals com els Oratoris,
els Villancets, la Cantata sacra, els
Salms, les Misses cantades els Tons divins, els Goigs, els Motets,... i fins i
tot, la modalitat de teatre líric dels Autos Sacramentals o entremesos.
Amb
tot, al S. XVIII i com sabem, l’Oratori hispà com a gènere musical irromp amb
força contribuint així al desenvolupament musical religiós gràcies a una
perfecta combinació entre l’estructura de l’oratori italià i els recursos
estilístics propis de la música hispana.
Pionera
en aquest gènere musical va ser la Reial Congregació de Sant Felip Neri de
València, al estrenar el primer oratori hispà en 1702, «El hombre
moribundo» del
Mestre de Capella Antonio Theodoro Ortells.
Aquesta iniciativa, revitalitzant
la música sacra, va influir enormement en el panorama musical de la península,
fent de València, un centre important en la història de l’oratori hispà.
Oracions,
música i cant que en la vila d’Alcoi van gaudir d’una gran importància gràcies a
«tres hermosas azucenas en cuyas raìces estaba primorosamente delineada la
Imagen de la Purisima Concepcion» (Ortí
F.1730:355) trobades
com tots sabem per Antonio Buenaventura Guerau y Monllor, paborde de la Reial
Congregació de Sant Felip Neri de València i el rector de la veïna població de
Confrides Juan Pérez en el Carrascar de la Font Roja.
I
sabent que l’Oratori va nàixer dels encontres i del tracte familiar amb la
paraula de Déu, seguidament recordarem l’origen i diverses dades sobre l’Oratori
de Sant Felip Neri que es va constituir en la nostra vila per després conèixer,
els set oratoris que va compondre el Mestre de Capella
Pere Rabassa i que es van interpretar en la Reial Congregació de Sant Felip
Neri de València.
v L’Oratori
de Sant Felip Neri a la vila d’Alcoi
Ressenyar que a la nostra vila entre 1550 i 1700 van coexistir «doce beneficios(1) para aumento del culto a algunos Santos y advocaciones de especial consideración» com també van proliferar diverses institucions religioses com les Capellanies(2) així com les germandats o confraries(3) de caire sagramental o penitencial «cuyo fundamento básico era el fomento y el mantenimiento de la devoción que la intitulaba» (Santonja / Castelló 2001:192-193).
1. Amb el nom de “Beneficis” es coneix al conjunt de drets i deures
associats a una església o jerarquia eclesiàstica
que inclouen el de rebre ingressos d’una propietat amb
la responsabilitat d’exercir funcions litúrgiques i pastorals.
Segons ens diu Vilaplana (pàg. 42), el benefici
més antic instituït en la vila d’Alcoi va ser el de Sant Jordi
creat en 1317 per Domènec Torregrosa per poc després,
el de Sant Pere i Sant Pau seguint-li en 1337 el de Sant Joan Baptista
i el de Santa Ana (la vella) en 1340, ...
«Estas fundaciones al mismo tiempo que daban á conocer
el estado prospero de Alcoy,
declaraban el espíritu religioso que animaba á sus vecinos».
2. Institucions que amb l’obligació de complir determinades càrregues,
tenen el deure de realitzar un cert nombre de misses
amb el propòsit d’acurtar l’estada de l’ànima del fundador
i fins i tot dels familiars en el Purgatori.
3. Associacions dedicada a la caritat, a la solidaritat,
a la devoció i a la penitència que amb un paper destacat en diverses
celebracions, té una destacable influència en la vida
cultural i religiosa de les comunitats.
Fervor que amb el transcurs dels anys i amb la fundació d’altres associacions religioses, desenvolupen fidelment la seua llavor tant dins de l’església com en l’exterior mitjançant processons i altres actes religiosos.
Una
d’aquestes confraries va ser la que va dur el nom de la Mare de Déu del Roser,
ara bé, després d’un intent de fusionar-se amb l’antiga de la Mare de Déu,
aquesta va canviar el nom pel de la «Nuestra Señora de la Asunción».
Cal
destacar que al S. XVII, el caire popular d’algunes confraries va canviar per convertir-se
en comunitats cristianes més intimista a través de cases d’oració en el que les
pràctiques i meditacions estudiades per clergues com els de la Companyia de Jesús, tenien com a
fonament, aprofundir més si cap, la relació amb Déu.
Tot
i això, aquests exercicis espirituals estimulats en Alcoi sota un prisma més
participatiu i comú pels principis religiosos d’Antonio Buenaventura Guerau i
Monllor, refermats ells, i utilitzats com una ferramenta per al creixement
espiritual i el discerniment vocacional, van ser emprats pels clergues i
membres seculars de la Reial Congregació de Sant Felip Neri, els quals van tindre
un profund impacte en la vida social i espiritual d’aquesta institució que
també va desenvolupar la seua llavor en el Santuari de la Font Roja.
Destacar
que gràcies a l’impuls del Pare Urbà Fos, director de la Casa de la Nostra
Senyora de la Misericòrdia i seguint les directrius heretades del prepòsit Dr.
Guerau, el dimecres 3 de novembre de 1677 es va fundar la Congregació alcoiana
«Venerable Escuela de Cristo Señor Nuestro»(4)
en la capella de la Confraria de la Nostra Senyora de l’Assumpció ubicada en el
lloc on estava l’antiga parròquia de la vila.
4. Amb els mateixos principis que la Congregació de Sant Felip Neri,
és a dir, era (i és) una institució catòlica de seglars
i eclesiàstics per l’aprenentatge i la millora de la vida cristiana,
i així aconseguir, la major plenitud en la vida cristiana dels seus membres.
5. El nombre de professos es deu al nombre d’apòstols
que Jesús els envia de dos en dos davant seu ... (Lluc10:1)
Matisar què «Rápidamente se completó el número de 72 hermanos requeridos,(5) de ellos 17 sacerdotes y el resto seglares, con toda suerte de titulados, médicos, abogados, notarios y ciudadanos, siendo secretario durante el primer cuatrimestre el doctor Vicente Carbonell, abogado y conocido autor de la Célebre centuria. En marzo de 1678 se trasladó la Escuela a la ermita de San Mauro porque resultaba más apartada y apta para sus ejercicios, pero en 1684, por mediación del P. Mollà, prior del Convento de San Agustín, se trasladó de nuevo a la iglesia de dicho convento» (Santonja / Castelló 2001:205).
Recordar
que la «Venerable Escuela de Cristo», estava regida per un clergue i que com
hem dit adés, els seus membres es reunien conjuntament en l’Oratori de Sant
Felip Neri, baix la tutela del «padre
obediència» i atès que diversos rectors buscaven un lloc apartat per a
poder realitzar les seues pràctiques espirituals i sent el Santuari de la Font
Roja el paratge més idoni, es van poder establir allí baix la tuïció del
«Obispo de Tricomia (Palestina), por entonces prelado auxiliar del arzobispo de
Valencia» (Santonja /
Castelló 2001:286).
Després
de més d’un segle de molta activitat oratoriana, en 1792 es va promoure un
litigi de propietat per desacords amb els dirigents del convent els quals
volien desprendre’s de l’espai on estava ubicat l’oratori per a construir
cases.
Deu
anys després, a causa del decret de desamortització de 1798, l’Escola va vendre
un tros de terreny per 500 lliures en vals reials per a saldar un deute adquirit.
Finalment i després de moltes despeses i disgustos, el 15 de desembre de 1811
es va celebrar en l’oratori, una Junta d’Ancians per anomenar Padre Obediencia i altres càrrecs.
Com
un valuós tresor, destacar que aquesta Venerable
Escola acollia en els seus arxius, els protocols notarials de la vila i,
fins i tot, després de que cessara la seua activitat oratoriana, (possiblement
per les desamortitzacions eclesiàstiques), encara en 1837 aquesta documentació
romania en dipòsit en una sala de l’Oratori.(6)
Dissortadament
des d’aquella data (desembre de 1811) fins 1848 poc sabem de la seua
trajectòria, sent eixe any quan es van restablir les celebracions de l’oratori
en l’església de Sant Jordi, nomenant-se Pare
Obediencia a José González, rector de Santa Maria.
Com
ja sabem, cal ressenyar que l’Oratori de Sant Felip Neri des de la seua
fundació, es va constituir com un espai dedicat a la convivència espiritual i a
la difusió de la fe mitjançant el tracte familiar amb la paraula de Déu i
l’oració mental i vocal. I sent aquest el principi de la seua vinguda a la vila
d’Alcoi, no és res d’estranyar que amb aquest esperit de comunitat i devoció, s’escollira
tot el conjunt de la Font Roja per a desenvolupar aquesta singular manifestació
religiosa.
Resta
dir que els oratoris com a gènere musical, habitualment s’interpretaven en les
congregacions orotonianes i algunes vegades en poblacions amb un gran nombre de
fidels, així mateix sabem d’una manera sintetitzada, de l’activitat musical en
la vila d’Alcoi des d’abans del S. XVII, temps en el que trobem diverses
referències musicals contingudes entre altres, en la «Celebre
Centuria» de
Vicente Carbonell, però és en el primer terç del S. XVIII, quan en Alcoi i
d’una manera més estable es configuren les Capelles(7) (grups de cantors i de músics instrumentistes
dirigits per un Mestre de Capella).(8)
7. Capella: Formació de músics d’un capítol,
d’un monarca o d’un gran senyor.
Cambra de l’església on es reuneixen els músics
instrumentistes i els cantors, capellans i escolanets
per desenvolupar la seua llavor baix la direcció d’un Mestre de Capella.
8. Mestre de Capella «Dase este título al que compone
música propia para ejecutarse en el templo y la dirige.
Antiguamente era uno de los cargos más distinguidos
del arte y uno de los que requerían mayor caudal
de conocimientos y pericia en aquel que lo desempeñaba».
(Pedrell 1894:267).
Amb
tot i a pesar de la limitada documentació trobada, vull destacar que en 1753, durant
la celebració del Primer Centenari del «mayor de los milagros en el felicísimo Hallazgo de su
Purísima Madre al pié de un Lirio entre espinas» (Vilaplana 1892:191) i entre una extensa gamma
d’actes que es van aglutinar en els dies 21, 22 i 23 d’agost, pels matins dels
tres dies, s’oficien Misses Majors cantades per una Capella, la qual és
dirigida per Pedro Juan Botella i Verdú, Mestre de capella i sagristà alcoià, al finalitzar les misses,
cada dia es va pronunciar un sermó per tres rectors de la vila. Per les tres vesprades
i dins de l’Ofici Diví, es van cantar les “vespres” amb textos litúrgics
musicats i a boqueta nit, rosaris cantats, ..., finalitzant les jornades amb
salves d’artilleria. (Dissortadament a hores d’ara poc sabem del nombre de les
composicions i dels càntics que s’interpretaren en aquest Primer Centenari).
Així doncs i com he dit adés, per
fer visible la seua simbologia i amb l’objectiu d’expressar i transmetre als
fidels els diversos missatges de la fe cristiana,(9) en aquestes celebracions festives com també en
altres misses i oficis religiosos, era (és) habitual la participació de la
Capella dirigida per un Mestre de Capella.(10)
9. Entre aquesta simbologia musical que hem citat al principi del treball,
devem afegir els balls o danses i diverses
cançons populars que s’empren per a acompanyar aquests actes.
10.En 1750 a Alcoi existia una de les plantilles més completes
“Pedro Juan Botella, mestre de capella. Mn. Lorenzo Pericás,
organista i arpista. Dr. Gregorio Lorca, prevere, músic de tenor,
Buenaventura Claver. Músic de contralt.
Bernardo Pastor, músic de primer baixó.
Leandro Pastor, músic de segon baixó.
Juan Ferrando, músic de primer violí.
José Claver, músic de segon violi. (Ferrando 2023:5).
Aquests
versos que envolten la Imatge de la Mare de Déu en la façana del Santuari de la
Font Roja pertanyen al versicle 2n., capítol 2n del Poema I del “Càntic dels Càntics”, llibre
de l’antic Testament de la Bíblia atribuït al rei Salomó.
El “Càntic
dels Càntics” és un tractat poètic, no històric, que parla de l’harmonia, el
desig i la lleialtat recíproca entre dos esposos, un jove pastor i la seua
bella estimada.
Gràcies al seu llenguatge poètic en el que es combina amb un profund simbolisme
espiritual, un especial to amorós i sensual, trobem i com ho va interpretar així
el nostre Antonio Benaventura Guerau i Monllor una destacada font d’inspiració,
que podem representar-la com una al·legoria mística de l’amor diví, és a dir,
entre Déu i l’anima o entre Jesucrist i l’Església.
Amb
les anteriors ressenyes històriques i musicals, a continuació parlarem del
Mestre de Capella, rector i compositor
Pere Rabassa i dels set oratoris que de forma exclusiva va compondre per a la
Reial Congregació de Sant Felip Neri de València des de l’any 1715 fins a 1723.(11)
D’entrada,
cal recordar que en els oratoris que hem tractat en les Revistes Lilia 2022, 23
i 24, la instrumentació emprada quedava reduïda a un coherent baix continu
(violó) i l’arpa (si el compositor la incloïa) però des de 1715, es van incorporar
els violins, l’oboè i altres instruments com la Xeremia.
Determinar
que el nombre de veus dels oratoris de Pere Rabassa és de 5 veus o intèrprets,
mentre que altres compositors empren entre 4 i 6 cantors i destacar que en tots
els oratoris, els intèrprets al·legòricament representen protagonistes bíblics
o del Nou Testament.
Com
ja hem expressat, els oratoris pretenen, mitjançant el diàleg i la reflexió a
través de les interaccions i lliçons dels personatges, predisposar a l’ésser
humà a seguir els seus ensenyaments morals i espirituals i destacar que cada oratori,
dividit en introducció i dues parts, s’inicia amb un missatge moralitzador
cantat pel cor que inclou seguidament, un contingut que estableix la seua temàtica
ètica, la qual s’intensifica en la segona part, concloent el drama sacre amb un
missatge que subratlla la moral del tema tractat.
En la primera part de
l’oratori «La Gloria de los Santos»,
trobem indicacions com «tocata muy corta con instrumentos solos» y «tocan los
instrumentos»
com també surt per primera vegada tant en l’anterior oratori com en «¡Oh tu, heroica constància!», la forma
musical italiana de l’ària, i per
arrodonir, l’ària da capo apareix en
«La caida del hombre y su reparación».
Remarcant
l’etapa valenciana (1714 -1724), Pere Rabassa va consolidar la seua música
gràcies a una exclusiva formació compositiva que també inclou en aquest valor, la
direcció d’orquestra i cor, convertint-se sens dubte en una figura clau en la
renovació musical i religiosa del Segle XVIII.
Com
a pas previ als arguments del oratoris, especificar que Antonio Bordazar en el
taller de «la Plaza del Palacio Arçobispal» de Valencia va imprimir tots els
oratoris, encara que només s’ha localitzat «la música de uno de ellos (La Gloria de los Santos)» (Isusi,
2012:463) i contades particel·les manuscrites que s’imprimien com els llibrets
versals, és a dir, en format de quartilla (8ena. part d’un plec de paper).
A qui corresponga
Amb motiu de la gran importància que tenen en Alcoi el Doctor Antonio Buenaventura Guerau y Monllor i Sant Felip Neri i sabent que el “Dr. Guerau” té en la part alta de la ciutat un carrer amb el seu nom, i fins l’any 1849, Sant Felip Neri, en tenia un altre carrer amb el seu nom, (actualment conegut pel carrer “El Tap”). No seria gens difícil dedicar en la nostra ciutat un carrer a Sant Felip Neri.
Bondat,
saviesa, constància i afabilitat.
Lema
de la Congregació de Sant Felip Neri
Vicent
Agulló Pérez
Membre del CAEHA i de la UMDA
v Bibliografia / Cibergrafia
El meu afectuós agraïment a tots aquests autors que m’ha permès realitzar el treball.
Biblioteca Digital Hispánica.
https://datos.bne.es – Oratorio
Sacro a San Juan Bautista
Biblioteca Valenciana Digital https://bivaldi.gva.es – La
Gloria de los Santos / la Diferencia de la buena y mala muerte representada
en la del mendigo Lázaro y en la del rico avariento – Generalitat
Valenciana / Biblioteca Nicolau Primitiu
Blay Martí, J. M.
/ Dtor. Callado, E. – El Oratorio de
San Felipe Neri de Valencia (1645-1837). Universidad
CEU Cardenal Herrera / CEU San Pablo – València 2021
Casares Rodicio, E. / Diaz Gómez, R./ Galbis López, V.
/Torrente, A – Diccionario
de la Música Valenciana Vol. II.
ICCMU /
Fundación Autor / Institut Valencià de la Música – 2006
Ferrando Morales, A. L. / Ferrando Morales, J.J. – Espais i usos de la Música a Alcoi (1742-1842). EINES – Revista de Cultura i Ensenyament – De Música i
Músics (1ª Part) – Alcoi 2023
Ferrer Ballesterer, M. T. – El Oratorio barroco hispànico: Localización de fuentes musicales
anteriores a 1730. Revista
de Musicologia Vol. 15 n. 1 Enero-Junio 1992 / (pàg. 209-220) https://doi.org/10.2307/20795546•https://www.jstor.org/stable/20795546 (04-11-2023)
Ferrer Ballesterer, M. T / Sanz Hermida, R. – El oratorio musical en España: razones para su
tardía implantación. Escuela
Superior de arte dramático de Castilla y León – Diagonal 2024. https://escholarship.org/uc/item/24t3182j
(08/08/2024)
Isusi Fagoaga, R. – Sevilla y la Música de Pedro Rabassa: Los sonidos de la catedral y su
contexto urbano en el s. XVIII, Tomo I. Junta de Andalucía, Consejería
de Cultura y Deporte
– 2012
Ortí y Figuerola, F. –
Memorias historicas de
la fundacion y progressos de la Insigne Universidad de Valencia. Imp. A, Marin – 1730: Biblioteca Valenciana Digitalhttps://bivaldi.gva.es
Pedrell i Sabaté, F. – Diccionario Técnico de la Música –
1894 - Biblioteca
Digital Hispánica https://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000010690&page=1
Sanchis y Sivera, J. –
La Iglesia Parroquial de
Santo Tomás de Valencia – Monografia Histórico-Descriptiva. Establecimiento
Tipográfico Hijos de F. Vives Mora – Valencia 1913 – Gentilesa de Santos Martínez Ramírez
Santonja, J. Ll. / Castelló
Tarrida, A. – Sociedad,
fiestas, devociones, iconografía (s. XIII-XIX). Librería
Llorens – 2001
Ripollès, V. – El
Villancico i la Cantata del Segle XVIII. Institut d’Estudis Catalans /
Biblioteca de Catalunya – 1935
Vilaplana Gisbert, J. Pbro. – Historia Religiosa de Alcoy desde su fundación
hasta nuestros días. Imprenta
de Francisco Botella Silvestre – Alcoy 1892 /
BIVIA – Portal del Patrimoni Documental d’Alcoi
Ximeno, V. – Escritores
del Reyno de Valencia chronologicamente ...Tomo II.- MDCCXLIX /1749. Biblioteca Valenciana
Digitalhttps://bivaldi.gva.es
https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171
(10/04/2025)
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Baix%C3%B3,_segle_XVII.jpeg
(10/04/2025)
https://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_Rabassa
(10/04/2025)
https://cantusdatabase.org/chant/546047 (22/04/2025)
v Postil·les
1. Amb el nom de “Beneficis” es coneix al conjunt de drets i deures associats a una església o jerarquia eclesiàstica que inclouen el de rebre ingressos d’una propietat amb la responsabilitat d’exercir funcions litúrgiques i pastorals.
Segons ens diu Vilaplana (pàg. 42), el benefici més antic instituït en la vila d’Alcoi va ser el de Sant Jordi creat en 1317 per Domènec Torregrosa per poc després, el de Sant Pere i Sant Pau seguint-li en 1337 el de Sant Joan Baptista i el de Santa Ana (la vella) en 1340, ... «Estas fundaciones al mismo tiempo que daban á conocer el estado prospero de Alcoy, declaraban el espíritu religioso que animaba á sus vecinos».
2. Institucions que amb l’obligació de complir determinades càrregues, tenen el deure de realitzar un cert nombre de misses amb el propòsit d’acurtar l’estada de l’ànima del fundador i fins i tot dels familiars en el Purgatori.
3. Associacions dedicada a la caritat, a la solidaritat, a la devoció i a la penitència que amb un paper destacat en diverses celebracions, té una destacable influència en la vida cultural i religiosa de les comunitats.
4. Amb els mateixos principis que la Congregació de Sant Felip Neri, és a dir, era (i és) una institució catòlica de seglars i eclesiàstics per l’aprenentatge i la millora de la vida cristiana, i així aconseguir, la major plenitud en la vida cristiana dels seus membres.
5. El nombre de professos es deu al nombre d’apòstols que Jesús els envia de dos en dos davant seu ... (Lluc10:1)
6. Després de l’exclaustració dels frares del Convent i per construir el Teatre Principal, al derrocar la porta de d’accés de l’arxiu, varen trobar arxivats un considerable nombre de protocols plens de pols escrits en llatí i en llemosí, però per ignorància dels responsables, que varen creure que “només versaven sobre coses de frares” molt d’ells van ser destruïts i/o venuts a pes per fer pasta de paper, però altres, després d’adonar-se un rector de la seua importància, varen ser traslladats al porxi de la parròquia. No obstant, entre març i abril de 1859, un gran temporal de pluja que va durar 40 dies, molts d’aquests protocols es van desfer sent impossible recuperar aquesta valuosa documentació.
7. Capella: Formació de músics d’un capítol, d’un monarca o d’un gran senyor.
Cambra de l’església on es reuneixen els músics instrumentistes i els cantors, capellans i escolanets per desenvolupar la seua llavor baix la direcció d’un Mestre de Capella.
8. Mestre de Capella «Dase este título al que compone música propia para ejecutarse en el templo y la dirige. Antiguamente era uno de los cargos más distinguidos del arte y uno de los que requerían mayor caudal de conocimientos y pericia en aquel que lo desempeñaba». (Pedrell 1894:267).
9. Entre aquesta simbologia musical que hem citat al principi del treball, devem afegir els balls o danses i diverses cançons populars que s’empren per a acompanyar aquests actes.
10.En 1750 a Alcoi existia una de les plantilles més completes “Pedro Juan Botella, mestre de capella. Mn. Lorenzo Pericás, organista i arpista. Dr. Gregorio Lorca, prevere, músic de tenor, Buenaventura Claver. Músic de contralt. Bernardo Pastor, músic de primer baixó. Leandro Pastor, músic de segon baixó. Juan Ferrando, músic de primer violí. José Claver, músic de segon violi. (Ferrando 2023:5).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada