SUMANT-ME ALS ACTES DEL IV FESTIVAL DE GUITARRA JOSÉ LUIS GONZÁLEZ

Francesc Tàrrega, José Luis González i l'Harmònica Alcoiana

"La tècnica no ha de constituir un fi, sinó un mitjà necessari per arribar a la perfecció de l'art" - Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea.

Temperamento efusivo que comunica facilmente al público la emoción yacente en las obras, tan suave o vigoroso, sin blandura ni rigidez, que no desdice de la belleza de la guitarra y al fin, una tècnica bien labrada con la que vence jugando todas las complejidades y obstáculos. 

Reflexió d'Andrés Segovia Torres sobre el guitarrista clàssic José Luis González Juliá, 

Treball VAP 66, inserit en  Radio Banda  i en  PÀGINA66

Amb aquestes reflexions de Francesc d’Assis Tàrrega i d’Andrés Segovia, aquest sobre el nostre guitarrista clàssic José Luis González, vull encetar dins del meu bloc “Música, Festa i Parèmia” el moviment dedicat a la família d’Instruments Musicals de Plectre i Pols, com la Guitarra, el Llaüt, la Bandúrria, la Mandolina, l’Arpa, la Cítara, etc. els quals es fan sonar amb els dit de les dues mans o mitjançant els plectres o pues de forma triangular, gaudint així d’una singular varietat de sons produïts gràcies a la profusió de mides i a les tècniques d’estudi i d’interpretació dels diversos i reconeguts compositors, que tots ells ens han llegat a través de les seus obres, un espectacular món musical de pols i plectre.

Un d’aquests compositors en l’art musical de la guitarra va ser el Vila-realenc Francesc d’Assis Tàrrega, creador dels fonaments de la tècnica de la guitarra clàssica del segle XX, mètode que va emprar en la composició de l’emotiu i tendre “Cápricho árabe”, serenata per a guitarra dedicada al compositor i violinista Tomás Bretón i Hernández en 1892, on Francesc Tàrrega amb un musical i marcat perfil andalusí, combina un manifest virtuosisme, és a dir, l’hàbil caràcter expressiu i melòdic de l’obra, es barreja freqüentment amb breus i ràpids motius orientals o arabescs, sentiments sonors que no obstant de no ser una gravació recent, i com ha reflectit anteriorment Andrés Segovia, l’extraordinària destresa i capacitat musical del guitarrista clàssic alcoià Jose Luis González Juliá, interpretant-la amb la guitarra, ens transmès tot l’art musical, resolent “sin blandura ni rigidez” les infinites complexitats tècniques i melòdiques d’aquesta afable però al mateix temps vigorosa serenata per a guitarra clàssica.

Revista Ritmo 
novembre 1963

Com sabem, Alcoi compta amb l’Orquestra Harmònica Alcoiana, formació centenària que amb les famílies instrumentals de guitarres, llaüts, bandúrries i la secció de percussió, interpreten brillantment multitud de composicions gràcies a la textura i al color musical dels seus instruments, per la qual cosa, no voldria acabar el treball sense destacar què José L González amb només 14 anys i amb els músics de l’Harmònica Alcoiana, van delectar musicalment en un especial concert celebrat en el “Salón Rotonda del Círculo Industrial” a un nombrós i entregat públic.

Ressenyar que aquestes formacions instrumentals tenen el seu origen en l’Edat Mitjana, ... més informació en el Glossari del recull: Rondalles.

Recordar que en l’enllaç d’aquest capítol, trobem les característiques de cada instrument a més de tot el repertori paremiològic.

No obstant, a continuació farem DITS amb els següents exemples:

-        A mestre d’arpa aprenent de sambuca.

-        Acabar com el ball de parra, que va acabar sense cordes ni guitarra.

-        Als de Vilaverd els va caure l’arpa, i els d’Alforja la varen plegar.

Baix Camp.

-        Ballar al so de guitarres, bandúrries i acordions.

-        Cantar a llaüt trencat.

-        Dir bé sa guiterra.

Anar per bon camí els negocis, els assumptes, ...

Illes Balears.

-        En mi pueblo hay hombres, hombrecicos, cagabandurrios y piedrecicas de chisquero.

Chisquero: Mechero, encendedor.

Bolsa de cuero sujeta a la cintura, que lleva la yesca, el eslabón y el pedernal para encender la lumbre o el cigarro.

Utiel-Requena.

-        En dies de festa, la guitarra no es presta.

-        Home xicotet, guitarra i guitarronet.

A Alcoi. (L’Alcoià).

-     Malàrum!, va dir el rei David quan va trucar el Cel i sant Pere no el va deixar entrar amb l’arpa.

-        No concordar la cítara amb el saltiri.

Saltiri:  Instrument medieval de teclat, la caixa de ressonància és triangular trapezoïdal, té de set deu cordes les quals són indistintament colpides o pinçades. 

Cadascun dels cent cinquanta cants que formen el llibre veterotestamentari dels salms.

-        Ser un cagabandúrries.

-        Tenir al pit un llaüt amagat.

-        Tocar la mandolina.

-        Trempar-li la mandolina.

Fragments dels instruments de plectre:

Guitarra: Instrument musical de corda, compost d’una caixa de ressonància en forma de vuit amb un cercle buit al centre i un mànec dividit en dinou trasts i que amb ....

La guitarra a sofert diverses variacions tan en la seua forma i dimensió com en la seua ...

Llaüt: ... L’origen es remunta cap el 2000 aC. -llaüts de cos poc profund i mànec llarg-, però va ser a l’Edat Mitjana ...

L’arpa: ... les cordes estan tensades damunt d’un marc més o menys triangular que serveix de caixa de ressonància ...

Enllaços amb tot el capítol i el programa de mà:

Instruments Musicals de Plectre i pua  /  Programa de mà de Música, Festa i Parèmia

LA IRONIA NECESSITA CÒMPLICES o AÇÒ ÉS MÚSICA CELESTIAL (O pot ser a l’inrevés)

"Aquesta Música em posa la pell de Gallina" 

Publicat en el Periòdico "Ciudad" d'Alcoi del 23 d'abril de 2010 i del 2 de gener de 2011

          "Açò és Música Celestial o la Ironia necessita Còmplices"
            Inserits en: Pàgina66 d'Alcoi del dia 3 de maig de 2015 
           Revista MÚSICA I POBLE nº 179 (maig de 2015, pàg. 66 i 67) que edita la 
           Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV)

        Amb els dos treballs esmentats i publicats anteriorment juntament amb el següent, rendisc el meu petit homenatge a JOAN FUSTER I ORTELLS amb motiu del Centenari del seu naixement i del 30é. Aniversari de la seua mort ocorreguda el dia 21 de juny de 1992.

       Amb un mateix Leitmotiv i estructurat com un pasdoble, a continuació tracte amb una Ironia que necessita còmplices, de la Música celestial, treball que conclou una Trilogia Irònica que he dedicat a aquest tema.

Treball (VAP 072) inserit en: 

PÀGINA66,  en  Radio Banda  i en la  Confederación Nacional de Sociedades Musicales  / CESM

Ø  Qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música.

Rememorat el Centenari del naixement i el 30é Aniversari de la mort de Joan Fuster i Ortells, vull retre el meu petit homenatge a aquest excepcional personatge amb el següent treball, relat què amb l’estructura musical d’un pasdoble i amb diverses metàfores seues, tracte de la música celestial amb una còmplice ironia.

Introducció:

Ø  Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament.

Si el lector m'ho permet i aprofitant-me de les seues metàfores i no cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat, vull fer-vos partícips d'algunes singularitats solfístiques i de diverses essències populars que es reviuen en les festes de la nostra geografia. (Festes patronals, Falles, Moros i Cristians, ...)

Ø  La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m'han adreçat, fins i tot, es probables que m'equivoqui. De tota manera he de córrer aquest risc.

Acord Dominant: 

"La música es el arte de bien combinar los sonidos con el tiempo"

Aquesta clara i breu definició sobre la música, la vaig rebre del mestre de solfeig quan vaig iniciar els meus estudis musicals.

Efectivament, aquest art que combina els sons de la veu humana o dels instruments i dels uns amb els altres d'acord amb les lleis de la melodia, de la harmonia i del ritme, habitualment ens produeix dins del nostre ser, unes sensacions agradables, suggestives, racionals i lògiques. No obstant això, també percebem que en diverses ocasions, aquests sons produeixen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot desagradables, es a dir, sentim música trastornada.

Melodia o to principal:

La Festa d'un poble i la seua Música.- Són en aquestes celebracions, alegres i bullicioses, quan una població recorda al seu patró o/i commemora un fet important de la seua història o tradició, així mateix, al formar part d'un mateix sentiment col·lectiu, serveix per a enriquir l'esperit del ciutadà, manifestant clarament la capacitat d'assimilació social i cultural de tot un poble.

Ø  Les veritats cal exagerar-les perquè resulten creïbles.

Veritablement i al formar part de les nostres arrels, els sentiments els mostrem clarament a través de la música, la mímica i la paraula, i reafirmant les qualitats i els defectes del nostre lloc de naixement i d'educació generacional, els utilitzem com un signe d'identificació cultural i com no, musical i festera.

Introducció al trio (piano):

Ø  La ironia necessita còmplices.

Sabem que la ironia com a forma d'humor, consisteix en dir el contrari d'allò que volem expressar, per això musicalment i "festivament" matisem. la ironia necessita còmplices.

Trio (subdominant?) - piano:

Siga com siga, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música. Així doncs, com tots els versos estan ja fets, i per donar-li un caràcter jocós i sarcàstic, però assossegat, parlarem de poesia, és a dir, de música, de mímica i naturalment de festa.

Ø  Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem.

Sabem que la festa ens duu a l'alegria i a la diversió i que la clau de tota festa és la de fer-nos partícips, i ho podem fer de dues maneres, activa i/o contemplativa, entenent que la primera, esmenta a tots aquells que organitzen i intervenen en la festa, mentre que la segon, al·ludeix als que si gaudeixen d'ella, però mostrant una actitud observadora i/o curiosa, en definitiva menys participativa.

Ø  L'artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó.

Simultàniament és fonamental saber, què quan parlem i "sentim" les diverses composicions que interpreten els músics, no només tenim que valorar-les per les seues qualitats musicals i artístiques, sinó també per la seua idiosincràsia pròpia i pels seus referents històrics.

Introducció a trio (fort):

Ø  Les aparences no enganyen, són aparences.

Però amb tot i musicalment parlant, contemplen que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s'imposa una brillant? deformació interpretativa i sempre allunyada a la creació original de l'obra. A més trobem colles d'artistes musicòmans? que amb la perfecta complicitat d'altres colles, parodien aquestes creacions musicals.

Trio (Dominant?) - fort:

Ø  Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència.

Moltes vegades escoltem expressions com Açò és música celestial referint-se naturalment al concert que ofereixen els executants de les fustes (xirimites incloses) amb una obstinació salvatge de tocar sempre en octaves super agudes i a més, desafinades, com també altres indòmits tocadors, amb la sana intenció de desdoblegar els saxòfons, les trompetes o els trombons o fins i tot les tubes, i emprenyats molts d'ells en bufar més fort que els companys que toquen al costat, és a dir confonen la grandiositat d'un fort amb el so esgarrifós que produeixen.

Ø  En art, la forma més justa de realisme és la caricatura.

Tanmateix és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, que metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles, deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència i condimentat tot pels "aporregadors" de bombo, que aconsegueixen espantar les mosques dels pobles més llunyans. 

Si per una banda, descobrim a l'expert què amb tota l'aparença de músic,  executa sense (o amb) "pudor" diverses solfes, per l'altra, ens quedem sense paraules amb la comunicació sonora produïda pels instruments que empren les colles de batucades quan fan les seues tronadores demostracions i fins i tot gaudim amb l'enginyós efecte melòdic aconseguit barrejant el pasdoble València amb Cuando salí de Cuba. 

Ø  En art, la forma més justa de realisme és la caricatura. (o escriure la mateixa metàfora dues vegades).

Efectivament, concebent que el so embriagador dels timbals duu a molts festers a aquest mon celestial, és summament harmoniós veure a un cabo (cap) què amb un pet de sabre, es mou als aires del molinet (1).

Així mateix aprovem amb mamballetes quan sona el tros mogudet: la pujà de ... em posa la pell de gallina o vull sentir els timbals en els ronyons, potser per què només els agrada la música pel soroll que provoca i sense qüestionar-se què per a pujar, primerament hi ha que tocar baixet, és a dir suau o piano.

Quan diem les següents simpàtiques sentències: Açò ho pague jo. Pareixes una trompa marinera, o quina "marxeta" tocareu ara?, tots fem vots per a guanyar-se el cel. No obstant és més dolent que una pedregada quan escoltem aforismes com: Portat, menjat, begut i tornat, o poc tocar i molt cobrar, ... en lo que cobreu, o aquest què em va deixar bocabadat: els músics teniu un mèrit impagable, mentre nosaltres ens fem el vermudet, vosaltres no pareu de bufar.

Així mateix. contemplem l'espontània complicitat d'alguns miróns o companys de correries, participant en aquests tipus de manifestacions o la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es "claven" pel mig i d'eixa manera inapropiada, no ens deixen gaudir de l'acte que esdevé en eixe instant.

Ø  Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los.

Com he dit adés, els humans necessitem treure a l'exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s'enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l'home, no per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los.

Da capo:

Ø  Quan alguna vegada sembla que esteu d'acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès.

Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d'aquestes tradicions fins i tot mil·lenàries, per què algunes d'aquestes demostracions es repeteixen regularment en el desenvolupament de les festes, sabent bé que hi ha una gran quantitat d'humans que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.

Un llarg calderó . . . . o pausa . . . . 

Coda:

Ø  En art, la memòria és un error

Vull manifestar que aquest treball no pretén en cap moment tindre un caràcter ofensiu, ni tampoc procura donar cap discurs moralitzador ni als músics, ni als festers, ni als espectadors, ni molt menys pretén interferir verbalment en el desenvolupament tradicional de les festes, sinó que ha volgut més bé, donar-li un  caràcter jocós i sarcàstic a tot el seu contingut.

Si ho he aconseguit, benvingut siga. En cas contrari només jo passaré la pena.

Final:

Ø  El poble diu "fer com fan n'es pecat". O sigui "Com més serem, més riurem".

Salut, Festa i Música

Postil·la 1.- Pegar voltes i voltes sense deixar de moure's.

Els Textos redactats amb lletra negreta i cursiva pertanyen a l'assaig INDAGACIOS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells - Edicions 62 i La Caixa - 1981.  

CERTAMENt!, A COCENTAINA TOTS VÀREM GAUDIR AMB LA MÚSICA FESTERA DEL II CERTAMEN

Societat Unió Musical d'Alcoi

Inicialment i abans d'entrar en "matèria musical", voldria valorar positivament totes les mostres de respecte i cordialitat que s'han viscut entre tots els participants de CERTAMEN. 

CERTAMENt aquests exemples són els que li donen el seu sentit musical i social a aquests esdeveniments.

Programa de mà del Certamen

Aquest treball (VAP 079) està inserit en els següents mitjans de comunicació:

Radio Banda   i en   PÀGINA66 

CERTAMENt!, i després d’un llarg compàs d’espera, ocasionat pels motius que tots sabem, el dissabte 30 d’abril de 2022 al Centre Cultural El Teular de Cocentaina es va celebrar el II Certamen d’Interpretació de Música Festera “Vila de Cocentaina” amb la participació de tres destacades societats musicals de la Marina Alta, l’Alcoià i l’Alacantí.

L’ordre de participació va establir que la primera banda participant del certamen fora la Unió Musical “La Primitiva” de Castell de Castells, dirigida per José Rafael Albert Guerola, societat que conta amb una important quantitat de guardons obtinguts en diversos certàmens.

En segon lloc baix la batuta d’Iñaki Lecumberri Camps, va actuar a la Societat Unió Musical d’Alcoi. Aquesta societat amb més d’un segle d’història musical i social a actuat en importants ciutats com València, Madrid, Lisboa, Albacete o Barcelona i sense oblidar altres, a guanyat quatre primers premis seguits en quatre participacions consecutives del Certamen d’Alacant o el 1r. Premi a Xàtiva (1r. certamen en que va participar).

Finalment i tancant aquest ordre, va participar el Centre Artístic Cultural “Verge de la Pau” d’Agost, entitat impulsada per José Castelló Rizo, (bon amic i professor meu de percussió) que des de 1978, (any de la seua creació) a aconseguit 35 primers premis en més dels 60 certàmens en els quals ha participat i que actualment es dirigida per José Vicente Algado Climent.

Doncs bé, després d’aquesta xicoteta introducció històrica, CERTAMENt!, i amb l’excel·lent interpretació en el Centre Cultural El Teularet de les 9 composicions musicals pels músics de les tres societats, vàrem gaudir d’un superlatiu repertori de Música Festera en el que la destacable marxa mora “Qustantaniya” (topònim de Cocentaina en àrab) del compositor contestà José Vicente Egea Insa, va ser l’obra obligada del esdeveniment.

Així mateix i com he pres el costum d’opinar sense demanar condescendència ni complicitat, vull deixar clar i net, que la llavor del jurat, sempre és difícil i fins i tot controvertida, per això crec que tenim que demanar-li al dimoni que ens lliure de fer cap comentari sobre la seua tasca.

Com he dit adés, sens dubte, vàrem gaudir amb la interpretació musical de cadascuna de les 9 composicions, no obstant al haver sigut “músic en actiu” de la Societat Unió Musical d’Alcoi, només expressaré la meua opinió sobre la participació d’aquesta societat en el certamen.

Al meu mode d’entendre la música, vull subratllar la seua exquisida participació, és a dir, Certament! vàrem (vaig) gaudir d’unes grates sensacions motivades per l’equilibri sonor i el correcte conjunt de matisos emprats tan en la dolcesa dels pianos (dolcesa vol dir delicadesa i no debilitat) com en la grandiositat (no soroll) dels forts en les obres interpretades.

Amb la interpretació del pasdoble de presentació Alberri de José Insa Martínez compost en 1965, vull recalcar l’excel·lent “solo” de clarinet i de requint (interpretats per Arnau i Miguel Angel).

A continuació i formant un mateix grup vull ressaltar els fonaments rítmics i perseverant musicalitat de la marxa mora de José V. Egea, Qustantaniya, obra d’obligada execució i de l’Alcázar de Elda, marxa cristiana de lliure interpretació composta per Rafael Mullor Grau, músic format en aquesta societat musical, les quals varen ser ben resoltes pels músics emprant unes intenses però subtils capacitats sonores, motivades elles, per la intel·ligent i experta direcció d’Iñaki Lecumberri Camps.

Una vegada va finalitzar l’actuació de les tres societats musicals, el Centre de Dansa Mònica Taléns, ens va oferir a tots els presents unes coreografies pròpies per a festes de moros i cristians.

Llavors, els membres del jurat es van reunir per a deliberar la interpretació de cadascuna de les bandes, mentre, dins del teatre i entre el públic assistent, es feien diverses càbales sobre quin seria el desenllaç del certamen.

Finalment el jurat format per Josep R. Sellés i Camps, Saül Gómez i Soler i José V. Egea i Insa, actuant de secretari Francesc Valor i Llorens, va dictar el següent resultat: 1r. Premi: Centre Artístic Cultural “Verge de la Pau” d’Agost, 2n. Premi: Societat Unió Musical d’Alcoi i 3r. Premi: Unió Musical “La Primitiva” de Castell de Castells.

CERTAMENt!, i a mode de cloenda vull felicitar de tot cor als músics d’aquestes tres societats musicals pel treball transmès com també vull agrair i donar el meu suport, a totes aquestes entitats per la seua llavor i per l’esforç que realitzen en pro d’aquesta cultura musical i social.

Salut i Música.

LA LLAUISA AMB EL JOAN I EL PEP, ... UN TRIANGLE AMORÓS?

Una història perfectament imperfecta, ... però, .... pot ser imperfectament perfecta?. Doncs, vosaltres sou els que teniu que opinar i si de cas, jutjar.

  Taller d'Escriptura i Creativitat 2021-22 - Ajuntament d'Alcoi                                     VAP 076

En el bar del poble hi ha exposada en un cridaner marc blau, verd i carabassa, una espectacular fotografia a tot color que mostra tres personatges, en mig d'una gojosa Llauisa estan molt contents i somrients Joan i Pep.

Vostès diran qui són, doncs bé, Llauisa que és la que està enmig de Joan i Pep es la vaca més formosa i la que dóna més llet i de millor qualitat de tota la comarca.

Toni en un matí de diumenge entra amb el seu fill Tonet al bar on està aquesta vistosa fotografia, curiós com tots els xiquets li pregunta a son pare qui són els protagonistes de la fotografia, ara t'ho contaré, aleshores, se senten en una taula i mentre esmorzen uns entrepans de llonganisses i botifarra de ceba, amb un platet de cacaus, l’altre d’olives i dos gots de ... Toni li conta a Tonet la peculiar història d’aquesta instantània.

Al segon terç del S. XX, Pep de l’horta, tenia un masia en la part més allunyada del poble, tranquil·lament i sense cap preocupació, cuidava dels seus animals i de l’horta i només baixava al poble per a vendre els seus productes que recollia del camp (en aquell temps, tots ecològics i sense pesticides).

Un bon dia, coneix a Joan que estava comprant diverses viandes en la botiga ubicada en la plaça major del poble, comencen a parlar, i quan Joan li diu a Pep que és veterinari i que està buscant feina, al masover se li obri el món, donat que feia temps que necessitava un veterinari ja que no en hi havia cap prop del poble.

 Llavors, li proposa treballar en la masia i sense cap problema es posen d’acord. El tracte és el de que Joan ajude en les feines del camp i vaja amb compte dels animals que hi ha en l’estable. Com la masia està molt lluny del poble, acorden que el veterinari viurà en ella i a més Joan rebrà cada mes certa quantitat de duros.

Així doncs, amb aquest tracte, tan Joan com Pep comencen a treballar junts en el “Mas de Pep”.

Allí la tasca que realitzen no s’acaba mai, ja que com tots sabem el treball del camp és infinit: llaurar, adobar, sembrar, regar, treure les males herbes, recol·lectar, etc., tanmateix, amb la faena en l'estable contant les 10 vaques lleteres i les 10 cabres que produeixen llet també, tot es multiplica enormement, ja que cal tindre'l net i els menjadors sempre amb pinso o herba, els abeuradors amb aigua fresca i clara, ....

Tots els dies de l’any, abans de la primera claror, van a l’estable a preparar la feina amb les vaques i les cabres, és a dir tindre a punt tota la intendència per a munyir-les després, recollir la llet que la posen en les lleteres netes i desinfectades, i que més tard un camió les arreplega (totes elles ben etiquetades per a evitar confusions i no donar vaca per cabra -naturalment parlem de la llet-), desprès portar-les a pasturar quan es menester (les vaques també), etc. això si, gràcies a Joan que és veterinari, la part sanitària està garantida, no obstant a tot hora (i no en el senti literal), tenen que estar damunt d’elles, tenir cura de tota la feina ramadera que cal mantenir al dia i de tota la infraestructura agrícola, ....

Aixina van passant els dies, setmanes i mesos i cada vegada estan més compromesos amb la feina, però, finalment Joan nota una cosa estranya amb el comportament de Pep, totes les vesprades fins a poqueta nit, desapareix de la casa i no sap que fa ni on es dirigeix.

Nosaltres i Tonet s’assabentarà ara: El misteri que amaga (amagava?) la foto és el següent, l’amic Pep està enamorat fins la medul·la de Llauisa, que com hem dit adés, és la vaca més formosa i la que dóna millor llet de totes les vaques de la contrada, i perdudament enamorat, totes les vesprades va veure a l’estimada per estar amb ella i dir-li coses boniques, acariciant-li la cara, l’esquena, el llom ... (Se suposa que aquesta estima es corresposta, atès que Llauisa gemegant i amb els ulls plens d’alegria, continua fent la millor llet de totes les vaques).

Una matinada, mentre Pep està duent a les cabres a pasturar a la part damunt de la masia i Joan està en l’estable munyint les vaques, observa mentre munyis a la vaca del costat, que Llauisa té el ulls quasi coberts de lleganyes i molesta no distingeix quasi res del que li rodeja, aleshores deixa de munyir a l’altra vaca i agafa una gassa esterilitzada xopada en aigua oxigenada, i poc a poc i amb suavitat, va llevant-li totes les lleganyes que li cobrien els ulls. Llavors, Llauisa contenta i agraïda, espenta amb el cap a Joan a un cantó de l’estable i ....

Potser que des d’aquest moment Llauisa senta alguna cosa especial pel veterinari com pareix sentir per l’amo del mas?.

Els mesos van transcorrent i amb aquest secret triangle amorós?, Pep i Joan com a bons amics treballen colze a colze en totes les tasques de la masia, llaurant, sembrant, regant, recol·lectant les hortalisses, els llegums, etc. i venent-los a  la botiga i al mercat, netejant l’estable i munyint el ramat, omplint les lleteres tots els dies, etc.

Però la novetat des d’aquell dia és la següent, per les vesprades les desaparicions enceten un nou torn, primer Pep s’esfuma i després Joan amb qualsevol quefer desapareix també.

Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, ..., finalment les sospites per aquestes continues absències, comencen a enrarir la convivència, cada vegada estan més seriosos i rabuts, ... un dia quan estan asseguts a l’ombra de la figuera més gran que hi ha en la masia, mirant-se amb cara de pomes agres comencen a parlar, primerament amb calma, però poc a poc la conversa va pujant de to i és aleshores, quan el tema de Llauisa esclata, .... sorolls, crits i que si tu o que si jo, ... quan estan casi arribant a les mans senten un fort i llastimós bramit, els dos es queden espantats i quiets mirant-se i aleshores, tots dos van corrent a l’estable, allí veuen a Llauisa tota nerviosa, bramant, saltant i pegant coces com si fos un burro, en eixe moment i avergonyits es miren, i ella els mira amb uns ulls enamorats i llastimosos implorant que es calmen, ells torbats per aquesta estúpida disputa no sabent on mirar, baixen la cara i es tranquil·litzen, i és aleshores i en un exercici de telepatia al mateix temps, els tres arriben a la mateixa conclusió.

Jordi i Vicent - Novembre 2021

Alumnes del Taller d'Escriptura i Creativitat