Una història perfectament imperfecta, ... però, .... pot ser imperfectament perfecta?. Doncs, vosaltres sou els que teniu que opinar i si de cas, jutjar.
Taller d'Escriptura i Creativitat 2021-22 - Ajuntament d'Alcoi VAP 076
En el bar del poble hi ha
exposada en un cridaner marc blau, verd i carabassa, una espectacular fotografia a tot color
que mostra tres personatges, en mig d'una gojosa Llauisa estan molt contents i somrients Joan i Pep.
Vostès diran qui són,
doncs bé, Llauisa que és la que està enmig de Joan i Pep es la vaca més formosa
i la que dóna més llet i de millor qualitat de tota la comarca.
Toni en un matí de
diumenge entra amb el seu fill Tonet al bar on està aquesta vistosa fotografia,
curiós com tots els xiquets li pregunta a son pare qui són els protagonistes de
la fotografia, ara t'ho contaré, aleshores, se senten en una taula i mentre esmorzen uns
entrepans de llonganisses i botifarra de ceba, amb un platet de cacaus, l’altre
d’olives i dos gots de ... Toni li conta a Tonet la peculiar història d’aquesta
instantània.
Al segon terç del S. XX,
Pep de l’horta, tenia un masia en la part més allunyada del poble,
tranquil·lament i sense cap preocupació, cuidava dels seus animals i de l’horta
i només baixava al poble per a vendre els seus productes que recollia del camp
(en aquell temps, tots ecològics i sense pesticides).
Un bon dia, coneix a Joan que estava comprant diverses viandes en la botiga ubicada en la plaça major del poble, comencen a parlar, i quan Joan li diu a Pep que és veterinari i que està buscant feina, al masover se li obri el món, donat que feia temps que necessitava un veterinari ja que no en hi havia cap prop del poble.
Llavors, li proposa
treballar en la masia i sense cap problema es posen d’acord. El tracte
és el de que Joan ajude en les feines del camp i vaja amb compte dels animals
que hi ha en l’estable. Com la masia està molt lluny del poble, acorden que el veterinari
viurà en ella i a més Joan rebrà cada mes certa quantitat de duros.
Així doncs, amb aquest
tracte, tan Joan com Pep comencen a treballar junts en el “Mas de Pep”.
Allí la tasca que
realitzen no s’acaba mai, ja que com tots sabem el treball del camp és infinit:
llaurar, adobar, sembrar, regar, treure les males herbes, recol·lectar, etc., tanmateix, amb la faena en l'estable contant les 10 vaques lleteres i les 10 cabres que
produeixen llet també, tot es multiplica enormement, ja que cal tindre'l net i els menjadors sempre amb pinso o herba, els abeuradors amb aigua fresca
i clara, ....
Tots els dies de l’any, abans
de la primera claror, van a l’estable a preparar la feina amb les vaques i les
cabres, és a dir tindre a punt tota la intendència per a munyir-les després, recollir
la llet que la posen en les lleteres netes i desinfectades, i que més tard un camió
les arreplega (totes elles ben etiquetades per a evitar confusions i no donar
vaca per cabra -naturalment parlem de la llet-), desprès portar-les a pasturar
quan es menester (les vaques també), etc. això si, gràcies a Joan que és veterinari,
la part sanitària està garantida, no obstant a tot hora (i no en el senti literal), tenen que estar damunt
d’elles, tenir cura de tota la feina ramadera que cal mantenir al dia i de tota la
infraestructura agrícola, ....
Aixina van passant els
dies, setmanes i mesos i cada vegada estan més compromesos amb la feina, però, finalment Joan nota una cosa
estranya amb el comportament de Pep, totes les vesprades fins a poqueta nit, desapareix de
la casa i no sap que fa ni on es dirigeix.
Nosaltres i Tonet s’assabentarà ara: El misteri que amaga (amagava?) la foto és el següent, l’amic Pep està
enamorat fins la medul·la de Llauisa, que com hem dit adés, és la vaca més
formosa i la que dóna millor llet de totes les vaques de la contrada, i perdudament
enamorat, totes les vesprades va veure a l’estimada per estar amb ella i dir-li
coses boniques, acariciant-li la cara, l’esquena, el llom ... (Se suposa que
aquesta estima es corresposta, atès que Llauisa gemegant i amb els ulls plens
d’alegria, continua fent la millor llet de totes les vaques).
Una matinada, mentre Pep
està duent a les cabres a pasturar a la part damunt de la masia i Joan està en
l’estable munyint les vaques, observa mentre munyis a la vaca del costat, que
Llauisa té el ulls quasi coberts de lleganyes i molesta no distingeix quasi res
del que li rodeja, aleshores deixa de munyir a l’altra vaca i agafa una gassa
esterilitzada xopada en aigua oxigenada, i poc a poc i amb suavitat, va
llevant-li totes les lleganyes que li cobrien els ulls. Llavors, Llauisa contenta
i agraïda, espenta amb el cap a Joan a un cantó de l’estable i ....
Potser que des d’aquest
moment Llauisa senta alguna cosa especial pel veterinari com pareix sentir per
l’amo del mas?.
Els mesos van transcorrent
i amb aquest secret triangle amorós?, Pep i Joan com a bons amics treballen
colze a colze en totes les tasques de la masia, llaurant, sembrant, regant,
recol·lectant les hortalisses, els llegums, etc. i venent-los a la botiga i al mercat, netejant l’estable i
munyint el ramat, omplint les lleteres tots els dies, etc.
Però la novetat des
d’aquell dia és la següent, per les vesprades les desaparicions enceten un nou
torn, primer Pep s’esfuma i després Joan amb qualsevol quefer desapareix també.
Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, ..., finalment les sospites per aquestes continues absències, comencen a enrarir la convivència, cada vegada estan més seriosos i rabuts, ... un dia quan estan asseguts a l’ombra de la figuera més gran que hi ha en la masia, mirant-se amb cara de pomes agres comencen a parlar, primerament amb calma, però poc a poc la conversa va pujant de to i és aleshores, quan el tema de Llauisa esclata, .... sorolls, crits i que si tu o que si jo, ... quan estan casi arribant a les mans senten un fort i llastimós bramit, els dos es queden espantats i quiets mirant-se i aleshores, tots dos van corrent a l’estable, allí veuen a Llauisa tota nerviosa, bramant, saltant i pegant coces com si fos un burro, en eixe moment i avergonyits es miren, i ella els mira amb uns ulls enamorats i llastimosos implorant que es calmen, ells torbats per aquesta estúpida disputa no sabent on mirar, baixen la cara i es tranquil·litzen, i és aleshores i en un exercici de telepatia al mateix temps, els tres arriben a la mateixa conclusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada