CERTAMENt!, A COCENTAINA TOTS VÀREM GAUDIR AMB LA MÚSICA FESTERA DEL II CERTAMEN

Societat Unió Musical d'Alcoi

Inicialment i abans d'entrar en "matèria musical", voldria valorar positivament totes les mostres de respecte i cordialitat que s'han viscut entre tots els participants de CERTAMEN. 

CERTAMENt aquests exemples són els que li donen el seu sentit musical i social a aquests esdeveniments.

Programa de mà del Certamen

Aquest treball (VAP 079) està inserit en els següents mitjans de comunicació:

Radio Banda   i en   PÀGINA66 

CERTAMENt!, i després d’un llarg compàs d’espera, ocasionat pels motius que tots sabem, el dissabte 30 d’abril de 2022 al Centre Cultural El Teular de Cocentaina es va celebrar el II Certamen d’Interpretació de Música Festera “Vila de Cocentaina” amb la participació de tres destacades societats musicals de la Marina Alta, l’Alcoià i l’Alacantí.

L’ordre de participació va establir que la primera banda participant del certamen fora la Unió Musical “La Primitiva” de Castell de Castells, dirigida per José Rafael Albert Guerola, societat que conta amb una important quantitat de guardons obtinguts en diversos certàmens.

En segon lloc baix la batuta d’Iñaki Lecumberri Camps, va actuar a la Societat Unió Musical d’Alcoi. Aquesta societat amb més d’un segle d’història musical i social a actuat en importants ciutats com València, Madrid, Lisboa, Albacete o Barcelona i sense oblidar altres, a guanyat quatre primers premis seguits en quatre participacions consecutives del Certamen d’Alacant o el 1r. Premi a Xàtiva (1r. certamen en que va participar).

Finalment i tancant aquest ordre, va participar el Centre Artístic Cultural “Verge de la Pau” d’Agost, entitat impulsada per José Castelló Rizo, (bon amic i professor meu de percussió) que des de 1978, (any de la seua creació) a aconseguit 35 primers premis en més dels 60 certàmens en els quals ha participat i que actualment es dirigida per José Vicente Algado Climent.

Doncs bé, després d’aquesta xicoteta introducció històrica, CERTAMENt!, i amb l’excel·lent interpretació en el Centre Cultural El Teularet de les 9 composicions musicals pels músics de les tres societats, vàrem gaudir d’un superlatiu repertori de Música Festera en el que la destacable marxa mora “Qustantaniya” (topònim de Cocentaina en àrab) del compositor contestà José Vicente Egea Insa, va ser l’obra obligada del esdeveniment.

Així mateix i com he pres el costum d’opinar sense demanar condescendència ni complicitat, vull deixar clar i net, que la llavor del jurat, sempre és difícil i fins i tot controvertida, per això crec que tenim que demanar-li al dimoni que ens lliure de fer cap comentari sobre la seua tasca.

Com he dit adés, sens dubte, vàrem gaudir amb la interpretació musical de cadascuna de les 9 composicions, no obstant al haver sigut “músic en actiu” de la Societat Unió Musical d’Alcoi, només expressaré la meua opinió sobre la participació d’aquesta societat en el certamen.

Al meu mode d’entendre la música, vull subratllar la seua exquisida participació, és a dir, Certament! vàrem (vaig) gaudir d’unes grates sensacions motivades per l’equilibri sonor i el correcte conjunt de matisos emprats tan en la dolcesa dels pianos (dolcesa vol dir delicadesa i no debilitat) com en la grandiositat (no soroll) dels forts en les obres interpretades.

Amb la interpretació del pasdoble de presentació Alberri de José Insa Martínez compost en 1965, vull recalcar l’excel·lent “solo” de clarinet i de requint (interpretats per Arnau i Miguel Angel).

A continuació i formant un mateix grup vull ressaltar els fonaments rítmics i perseverant musicalitat de la marxa mora de José V. Egea, Qustantaniya, obra d’obligada execució i de l’Alcázar de Elda, marxa cristiana de lliure interpretació composta per Rafael Mullor Grau, músic format en aquesta societat musical, les quals varen ser ben resoltes pels músics emprant unes intenses però subtils capacitats sonores, motivades elles, per la intel·ligent i experta direcció d’Iñaki Lecumberri Camps.

Una vegada va finalitzar l’actuació de les tres societats musicals, el Centre de Dansa Mònica Taléns, ens va oferir a tots els presents unes coreografies pròpies per a festes de moros i cristians.

Llavors, els membres del jurat es van reunir per a deliberar la interpretació de cadascuna de les bandes, mentre, dins del teatre i entre el públic assistent, es feien diverses càbales sobre quin seria el desenllaç del certamen.

Finalment el jurat format per Josep R. Sellés i Camps, Saül Gómez i Soler i José V. Egea i Insa, actuant de secretari Francesc Valor i Llorens, va dictar el següent resultat: 1r. Premi: Centre Artístic Cultural “Verge de la Pau” d’Agost, 2n. Premi: Societat Unió Musical d’Alcoi i 3r. Premi: Unió Musical “La Primitiva” de Castell de Castells.

CERTAMENt!, i a mode de cloenda vull felicitar de tot cor als músics d’aquestes tres societats musicals pel treball transmès com també vull agrair i donar el meu suport, a totes aquestes entitats per la seua llavor i per l’esforç que realitzen en pro d’aquesta cultura musical i social.

Salut i Música.

LA LLAUISA AMB EL JOAN I EL PEP, ... UN TRIANGLE AMORÓS?

Una història perfectament imperfecta, ... però, .... pot ser imperfectament perfecta?. Doncs, vosaltres sou els que teniu que opinar i si de cas, jutjar.

  Taller d'Escriptura i Creativitat 2021-22 - Ajuntament d'Alcoi                                     VAP 076

En el bar del poble hi ha exposada en un cridaner marc blau, verd i carabassa, una espectacular fotografia a tot color que mostra tres personatges, en mig d'una gojosa Llauisa estan molt contents i somrients Joan i Pep.

Vostès diran qui són, doncs bé, Llauisa que és la que està enmig de Joan i Pep es la vaca més formosa i la que dóna més llet i de millor qualitat de tota la comarca.

Toni en un matí de diumenge entra amb el seu fill Tonet al bar on està aquesta vistosa fotografia, curiós com tots els xiquets li pregunta a son pare qui són els protagonistes de la fotografia, ara t'ho contaré, aleshores, se senten en una taula i mentre esmorzen uns entrepans de llonganisses i botifarra de ceba, amb un platet de cacaus, l’altre d’olives i dos gots de ... Toni li conta a Tonet la peculiar història d’aquesta instantània.

Al segon terç del S. XX, Pep de l’horta, tenia un masia en la part més allunyada del poble, tranquil·lament i sense cap preocupació, cuidava dels seus animals i de l’horta i només baixava al poble per a vendre els seus productes que recollia del camp (en aquell temps, tots ecològics i sense pesticides).

Un bon dia, coneix a Joan que estava comprant diverses viandes en la botiga ubicada en la plaça major del poble, comencen a parlar, i quan Joan li diu a Pep que és veterinari i que està buscant feina, al masover se li obri el món, donat que feia temps que necessitava un veterinari ja que no en hi havia cap prop del poble.

 Llavors, li proposa treballar en la masia i sense cap problema es posen d’acord. El tracte és el de que Joan ajude en les feines del camp i vaja amb compte dels animals que hi ha en l’estable. Com la masia està molt lluny del poble, acorden que el veterinari viurà en ella i a més Joan rebrà cada mes certa quantitat de duros.

Així doncs, amb aquest tracte, tan Joan com Pep comencen a treballar junts en el “Mas de Pep”.

Allí la tasca que realitzen no s’acaba mai, ja que com tots sabem el treball del camp és infinit: llaurar, adobar, sembrar, regar, treure les males herbes, recol·lectar, etc., tanmateix, amb la faena en l'estable contant les 10 vaques lleteres i les 10 cabres que produeixen llet també, tot es multiplica enormement, ja que cal tindre'l net i els menjadors sempre amb pinso o herba, els abeuradors amb aigua fresca i clara, ....

Tots els dies de l’any, abans de la primera claror, van a l’estable a preparar la feina amb les vaques i les cabres, és a dir tindre a punt tota la intendència per a munyir-les després, recollir la llet que la posen en les lleteres netes i desinfectades, i que més tard un camió les arreplega (totes elles ben etiquetades per a evitar confusions i no donar vaca per cabra -naturalment parlem de la llet-), desprès portar-les a pasturar quan es menester (les vaques també), etc. això si, gràcies a Joan que és veterinari, la part sanitària està garantida, no obstant a tot hora (i no en el senti literal), tenen que estar damunt d’elles, tenir cura de tota la feina ramadera que cal mantenir al dia i de tota la infraestructura agrícola, ....

Aixina van passant els dies, setmanes i mesos i cada vegada estan més compromesos amb la feina, però, finalment Joan nota una cosa estranya amb el comportament de Pep, totes les vesprades fins a poqueta nit, desapareix de la casa i no sap que fa ni on es dirigeix.

Nosaltres i Tonet s’assabentarà ara: El misteri que amaga (amagava?) la foto és el següent, l’amic Pep està enamorat fins la medul·la de Llauisa, que com hem dit adés, és la vaca més formosa i la que dóna millor llet de totes les vaques de la contrada, i perdudament enamorat, totes les vesprades va veure a l’estimada per estar amb ella i dir-li coses boniques, acariciant-li la cara, l’esquena, el llom ... (Se suposa que aquesta estima es corresposta, atès que Llauisa gemegant i amb els ulls plens d’alegria, continua fent la millor llet de totes les vaques).

Una matinada, mentre Pep està duent a les cabres a pasturar a la part damunt de la masia i Joan està en l’estable munyint les vaques, observa mentre munyis a la vaca del costat, que Llauisa té el ulls quasi coberts de lleganyes i molesta no distingeix quasi res del que li rodeja, aleshores deixa de munyir a l’altra vaca i agafa una gassa esterilitzada xopada en aigua oxigenada, i poc a poc i amb suavitat, va llevant-li totes les lleganyes que li cobrien els ulls. Llavors, Llauisa contenta i agraïda, espenta amb el cap a Joan a un cantó de l’estable i ....

Potser que des d’aquest moment Llauisa senta alguna cosa especial pel veterinari com pareix sentir per l’amo del mas?.

Els mesos van transcorrent i amb aquest secret triangle amorós?, Pep i Joan com a bons amics treballen colze a colze en totes les tasques de la masia, llaurant, sembrant, regant, recol·lectant les hortalisses, els llegums, etc. i venent-los a  la botiga i al mercat, netejant l’estable i munyint el ramat, omplint les lleteres tots els dies, etc.

Però la novetat des d’aquell dia és la següent, per les vesprades les desaparicions enceten un nou torn, primer Pep s’esfuma i després Joan amb qualsevol quefer desapareix també.

Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, ..., finalment les sospites per aquestes continues absències, comencen a enrarir la convivència, cada vegada estan més seriosos i rabuts, ... un dia quan estan asseguts a l’ombra de la figuera més gran que hi ha en la masia, mirant-se amb cara de pomes agres comencen a parlar, primerament amb calma, però poc a poc la conversa va pujant de to i és aleshores, quan el tema de Llauisa esclata, .... sorolls, crits i que si tu o que si jo, ... quan estan casi arribant a les mans senten un fort i llastimós bramit, els dos es queden espantats i quiets mirant-se i aleshores, tots dos van corrent a l’estable, allí veuen a Llauisa tota nerviosa, bramant, saltant i pegant coces com si fos un burro, en eixe moment i avergonyits es miren, i ella els mira amb uns ulls enamorats i llastimosos implorant que es calmen, ells torbats per aquesta estúpida disputa no sabent on mirar, baixen la cara i es tranquil·litzen, i és aleshores i en un exercici de telepatia al mateix temps, els tres arriben a la mateixa conclusió.

Jordi i Vicent - Novembre 2021

Alumnes del Taller d'Escriptura i Creativitat

NARRACIONS CURTES PERFECTAMENT IMPERFECTES

        

Taller d'Escriptura i Creativitat 2021-22 - Ajuntament d'Alcoi 

FER LES COSES QUE M'AGRADEN   VAP 067

"No depende de la posición social, ni de la educación recibida en un colegio elitista, ni del éxito que ha alcanzado en la vida".

Com a punt de partida d'aquesta reflexió de Manuel Vicent en la què ens aporta diverses consideracions sobre la "secreta seducción que emiten algunos individuos a través de su forma de ser y estar", vull parlar breument sobre una màxima que habitualment pose en acció i que abans del final del treball coneixerem la seua relació.

Fer les coses que m'agraden.

Una d'elles és la d'escoltar música, per què aquestes paraules descriuen perfectament imperfecte el que jo sent per aquest art i pel seu universal món. per què NO cal escoltar música, sinó més bé cal SENTIR-LA. Exacte, sentir tota aquesta harmoniosa successió de notes i melodies no només amb els sentits, sinó també amb tota aquesta gamma de sensacions sonores, és a dir, amb tot l'entusiasme i amb l'emoció que ens transmet aquest univers musical, i així, conscientment o inconscientment, en allibere de la foscor i de les tenebres vulgars i adverses.

Lo que no agrada als ulls, no agrada a la boca.

Aquesta frase feta del DCVB (Diccionari Català-Valencià-Balear), ens diu que la bona presentació o aparença externa d'una persona o cosa influeix molt en l'elecció o en el judici que s'han de formar.

Així mateix, Joan Fuster i Ortells ens sentencia amb aquesta metàfora: Tot soroll premeditat ja pot considerar-se música.

S'enten com a Sentència l'opinió sobre un tema filosòfic o teòleg, que s'expressa d'una manera dogmàtica.

Pòstil.la.- He sigut durant molts anys músic percussionista de la Societat Unió Musical d'Alcoi, ara, ... el meu instrument musical és el teclat de l'ordinador.

Salut i Música   /   13/10/21

PULGARCITO I EL POSITIVISME   VAP 069

Tots coneixem aquest conte i recorde que des de xicotet, quan l'escoltaven per la ràdio (Tv no hi tenia), amb la nostra ingenuïtat infantil jo i possiblement tots deien, pobres Pulgarcito i els seus germanets, que no tenen res per a menjar i pateixen fam.

Doncs bé, i continuant amb el conte, un dia son pare, llenyater ell i per resoldre aquesta qüestió, decideix dur-los al bosc i deixar-los a la bona de Déu (la mare poc podia opinar, només escoltar i en aquest cas, massa), però aquesta conversa també la sent Pulgarcito (xicotet ell atès que el seu nom ve del dit "pulgar" polze en el nostre idioma i llest com tots sabem), enseguida ix de casa i s'omple les butxaques de pedres, quan les té plenes, es gita al catre i a dormir..

Al dia següent, pare i fills ixen d'excursió i una vegada en el bosc i després de caminar molt i rodejant tot el bosc, el progenitor fent-se el despistat, els deixa endins del tot, això si, amb el prec de que Déu no els abandone (cosa que el pare és el que té l'obligació de fer, clar).

Quan s'adonen els germans de que el pare no el veuen, comencen a plorar, però Pulgarcito es diu: es guiarem amb les pedres que he deixat caure pel camí i així podrem tornar a casa. I mira per on, quan arriben tots a casa, el MIRACLE!: en la llar hi ha menjar en abundància.

No obstant, com tot s'acaba, novament la tragèdia torna a casa, però aquesta vegada el pare i per a que Pulgarcito no agafe les pedretes, el tanca a clau i  forrellat. Que va passar?. Doncs que pel matí, no hi tenien les pedretes salvadores, però la mare,  molt sensible ella, els dóna un rosegó de pa i com he dit adés, altra volta al bosc i a la bona de Déu.

Així que altra excursió al bosc amb els rosegons de pa a la butxaca, així doncs, ja tenim al nostre protagonista tirant trossets de pa pels llocs estratègics i així veure'ls després i poder tornar a casa, però caram, en voler retornar, tots els trossos i les molles de pa han desaparegut. Segurament els pardalets del bosc se'ls van menjar.

Al fer-se de nit ...

Però com tots sabem el final, quedem contents i pagats, .... SEGUR?.

--------  

Sense voler fer-ho més llarg i amb una xicoteta reflexió, vull destacar el caràcter positiu i conscient de Pulgarcito que ens dóna una lliçó de com tenim d'afrontar tots els moments de la nostra vida.

La part negativa i inconscient: Cal evitar actituds possessives, amb mala bava i roins com les del pare i les de l'ogre que només generen sofriment i repressió.

Però el que de veritat que ens preocupa és el tradicionalisme mal entès, és a dir, la cultura? patrialcal que encara trobem en el dia a dia, com les dues mares (vull evitar dir les dones del llenyater i de l'ogre). víctimes d'un patriarcat fora de lloc i de temps, vertaderes perjudicades, i per a més maldat, les filles de l'ogre que són devorades pel pare?, salvatgismes que cal eradicar d'una manera eficaç i contundent.

Capítol apart mereix l'autor del conte que no obstant de tindre fills, va escriure aquest terrible i dolorós conte amb un final de contarella, és a dir d'alicorns i fades.

Salut i Música   /   26-10-21

EL CAVALL I LES MOSQUES

Tan apacible y tranquilo que me veia en el prado, en un dia soleado y con un infinito y verde campo. Tenia plena libertad y podia cabalgar hasta agotar mis energias. Mi pelaje negro brillaba al sol y diminutas gotas de sudor surcaban mi cuello.

Molestas moscas me hacian relichar, i aleshores les mosques se'n anaven, però com eren fastigoses, tornaven i encara més molestaven, amb això, jo desesperat pensava -que tinc de fer per lliurar-me d'aquests molests insectes-, ... finalment vaig trobar la solució, què va se la de galopar i tirar-me amb violència al cabalós riu i d'eixa forma lliurar-me de les molestes mosques. 

Vaig estar un temps dins del riu, gaudint de l'aigua neta i fresca, i finalment, vaig decidir eixir de l'aigua, però altra volta les mosques em fastidiavem (fastiguejaven) i la tranquil·litat que creia haver trobat. SE'N ANAVA.

M. Quiles  /  V. Agulló  /  26/10/21

EL PUTXERO I L'ARRÒS CALDOS    VAP 071

Si anteriorment hem parlat positivament del menjar de migdia, àpat que gaudeix i gaudim tots d'ell com és el "putxero", amb els deliciosos cigrons al seu punt de tendresa, les creïlles ben cuites però no desfetes i les miraculoses propietats de les penques i les bajoquetes, ... (les diverses varietats de carn no les incloc), tot això afegit a l'arròs, aliment primordial en la nostra alimentació mediterrània atès què, des de temps immemorial tota la humanitat a crescut amb aquesta família de les gramínies (això si, millor amb la varietat bomba, donat que és la més gustosa i grossa).

A continuació parle amb un canvi de postura alimentària emprant també de l'arròs com ingredient principal.

Em refereix a una altra varietat que trobem en la nostra cuina mediterrània com és l'arròs caldos.

Amb aquest aliment m'he criat, ja què des de molt xicotet, mon pare era un amant d'aquesta varietat alimentària i a casa ma mare la cuinava sovint, al principi li tenia molta estima, però amb el transcurs dels anys i de menjar-nen tant, la vaig avorrir, sobre tot pel "caldo".

El cas és què, des de que m'he casat no l'he tornada a menjar mai més.

Salut i Putxero   /   03/11/21

           DOS GOTS EN UN PORTAL     VAP 073  

Per la matinada, el dia 23 d’abril de l’any 20__, a causa d’un luctuós fet ocorregut la nit passada, el detectiu Josep Plagi i Jordà-Plagi es troba seguint la pista de dos gots de plàstic mig plens, aparentment l’un de plis-play i l’altre de mentida, que semblen deixats potser sense cap mirament, per uns amants de la gatzara i la gresca en el portal d’una casa del carrer de Sant Tomàs, quasi enfront de l’Església de Sant Jordi d'Alcoi.

Atès que amb les petges i els altres signes que troba i que han deixat visibles els dos gots, poden revelar als autors d’aquest succés violent ocorregut la passada nit en el carrer de sant Antoni, el nostre protagonista observa amb pulcritud l'emplaçament d’ells, els quals estan quasi amagats en un cantó del portal, aleshores, es posa meticulosament els guants i seguint amb el ritual acostumat en aquests casos, agafa amb delicadesa el primer got que el olora, i efectivament encerta plenament amb el seu criteri, la mescla que es troba en el primer recipient és plis-play! (això si, un poquet carregat de cafè), però quan duu el nas a l’altre, que ell creu que és de mentida, l’aroma que percep no és el típic de cafè licor amb granissat de llimó i sucre negre, més bé, aquesta fragància que l’impregna subtilment tot el nas, és, encara més dolça que la que desprèn la mentida.

Aquesta dolça essència, sumat a la viscositat del got i amb una forta olor a maduixa, el deixa totalment confús, ja que amb l’inesperat contingut del got, totes les seues sospites i la certesa sobre qui són els autors del crim, s’esvaeixen.  

Salut i Petges   /   12-11-2021

HI HA MIRADES QUÈ ...      VAP 074  

Cal dir que les mirades i el gestos d’una persona, formen part de la seua personalitat,

De vegades, quan converses amb ella i li veus com dóna la seua expressió amb els ulls i la cara, sembla que està molt interessada en allò que li contes, ja que creu que és interessant i positiu, no obstant la mateixa persona, altres vegades amb una altra conversació, els gestos que el fa quan li parles i la seua mirada ja et dóna la resposta, és a dir, et diu amb els ulls i la facció de la cara i dels llavis “quina conversació més inútil o vana”, per dir-ho d’una forma suau.

Salut i Mirades   /   19/11/2021

“PERCUSIÓN PARA EL SILENCIO”

Treball que tracta dels Instruments de Percussió en el qual parle de Carolina Alcaraz Pérez, música alcoiana i de la seua adaptació musical del film "Le voyage dans la lune" titulat "Percusión para el silencio" i que ens serveix de pont per a reviure uns relats de frases fetes que tracten d'aquests instruments.

Inserit en PÀGINA66 el dia 24 de gener de 2022

Inserit en   Radio Banda  el 27 de gener de 2022

VAP 064  

Amb l’especial estima que em professa la família dels Instruments de percussió, família que es distingeix per la gran varietat de sons que produeixen, vull retre el meu petit homenatge, dedicant aquest capítol del meu bloc “Musica, Festa i Parèmia” a tots els meus amics i companys de percussió que a més de la seua amistat i estima, m’han transmès els seus consells didàctics, recomanacions que m’han servit per a gaudir intensament d’aquests instruments musicals.

Aquesta extensa família, sobreïx sonorament per la gran riquesa d’intensitats i timbres, com també, per la seua facilitat de modular i de combinar-los amb altres instruments musicals.

Emprant-se per a construir-los diversos materials, cal ressenyar que es fan sonar gràcies al xoc entre un percussor (baquetes, maces, mans, etc.) i una superfície de metall, fusta, pell tensada o altres components i podem classificar-los en instruments amb un so determinat, és a dir que produeixen diverses melodies com el xilòfon, el vibràfon, les campanes o els timbals, o amb un so indeterminat com el bombo, les castanyoles, la pandereta o el tabal.

Després d’aquesta introducció, primerament vull parlar de Carolina Alcaraz Pérez, música alcoiana que va iniciar els seus estudis musicals en la Societat Unió Musical d’Alcoi i que actualment forma part de l’Orquestra de Córdoba.

Aquesta percussionista amb un extens currículum musical, com ha concertista ha tocat en la “Orquesta de Córdoba, Sinfónica de la Región de Murcia”, Orquestra Simfònica d’Elx, UNKO de Finlàndia, “University of Minnesota Symphoni Orchestra, Saint Paul Chamber Orchestra”, amb els grups de percussió Esclats, Kontakte i OJA i en altres escenaris d’Itàlia, Bèlgica, Mèxic, etc.

En la seua tasca docent imparteix diversos cursos de perfeccionament de percussió realitzant una important llavor amb la “Orquesta Joven de Andalucía, la Joven Orquesta Nacional de España (JONDE) y la Joven Orquesta de Córdoba” a més d’efectuar diverses gravacions fonogràfiques i formar part dels més prestigiosos concursos internacionals.

Directora de “ConUCOpercusión” (Concurs internacional de percussió de Córdoba) i coordinadora de percussió en el Festival Internacional de piano “Guadalquivir pianístico”, ha sigut premiada per la Universitat de Córdoba amb el guardó de “Santo Tomás de Aquino”, rebent altres reconeixements, com el 1r. premi del “Torneo Internazionale di Musica” 2002 en Tarascó (França) o compositors com José Luis Turina, Leo Brouwer li han dedicat diferents treballs gravant el “Concierto para Marimba y Orquesta” d’Igmar Alderete Acosta amb l’Orquestra de Córdoba dirigida per Manuel Hernández Silva.

Com que aquest capítol tracta dels Instruments de Percussió, que millor que encapçalar-lo mitjançant la seua didàctica versió musical de la pel·lícula francesa rodada en 1902 “Le voyage dans la lune” de Georges Méliès i que el “Grupo de Percusión de la Joven Orquesta de Andalucía” va interpretar sota la seua direcció.

Desprès d’evocar i gaudir d’aquest film, recordarem breument varies característiques de diferents instruments de percussió revivint diverses parèmies que parlen d’ells, les quals estan inserides amb la resta, en el capítol d’aquests instruments del meu bloc.

Referir que amb les parèmies o frases fetes, s’accentua el seu caràcter descriptiu, el sentit positiu o negatiu i fins i tot, es justifica la disposició retòrica, despectiva, imperativa o contradictòria dels subjectes dels quals parlem.

-        El Bon tambor ve de l’arbre del món.

Vehicle de comunicació de pobles i civilitzacions, aquesta parèmia ens trasllada al so primitiu, profund i màgic dels antics tambors fets d’un tronc d’arbre buit.

Caixa, Tambor: Instrument musical membranòfons, construït de metall o de fusta i de cos cilíndric que fa de caixa de ressonància i que està cobert per dues membranes (parxes), la part inferior està travessada per una faixa de cordes metàl·liques anomenades bordons i que quan es copeja amb les baquetes la membrana superior, fa que la vibració dels bordons produïsquen un so indeterminat però metàl·lic i estrident, produint una sonoritat amb un accent més greu, quan es desactiva el mecanisme dels bordons.

Relat:

Quan una persona gaudeix de bon humor i de felicitat i l'expressa externament, diem que està Alegre com un tabalet o que un home, marejat pels sorolls o pel parlar estrident d’un altre, podem erròniament sentenciar-lo dient-li que està Atamborinat?.

A bon tambor, bones manetes i A casa del tamboriner tothom fa tam, tam. Aquestes dues frases musicals que contenen un caràcter sentenciós d'ensenyament són confirmades per la singularitat de la següent: El tambor també és músic que cmpletem (per dir-ho d'una manera més franca i espontània) amb: Bo és que sigues tambor, sempre que toques millor.

Amb quasi les mateixes paraules i significat definim què Si els Càntics i amors no volen tambors i què els Diners i l'amor no els pregonis amb tambor, amb les següents asseverem dogmàticament que la Caritat i amor no volen tambor i què donar l'Almoina en tambor no li agrada al Nostre Senyor.

El Tabalet, Tabal o Atabal .... lligat a la dolçaina ... (Per conèixer més dades, cliqueu en el capítol).

Anar entre una pita i un tabal. Ressenyar que la "Pita", nom amb la qual es coneix a la dolçaina en diverses comarques castellanoparlants de València i de la Manxa i el tabal, són dos instruments propis de la nostra cultura i costums i per antonomàsia, són suficient per amenitzar qualsevol festa o esdeveniment de la nostra tradició.

Com a contrast, amb el dictamen A tambor callau, en llengua Churra ens aconsella no dir res, o siga anar A la chita callando.

- Donar la nota amb so de timbal.

Aquesta frase sens dubte ens transmet una qualitat o estat d'alguna cosa o d'algun.

Tots coneixem que el so que produeix el Timbal es causat per la percussió de les baquetes sobre una membrana (pell o parxe) situada en la part superior d’un calder de coure o d’altre material i segons el grau de tensió de la pell accionat per un mecanisme, s’afinen i sonen totes les notes de l’escala musical amb la particularitat de què amb la nota afinada, percebem tres sons harmònics... (Més dades en el capítol).

Relat:

En les nostres terres i amb el singular tarannà fester que atresorem, no és gens estrany escoltar frases com aquesta contundent afirmació: Vull sentir els timbals en els renyons!, o una altra que pregona: Quan més forts sonen els timbals, més agrada a l’orella del fester, així mateix veiem (i escoltem) què alguns timbalers van tocant i saltant per damunt dels timbals com si foren contorsionistes.

No obstant a una persona que realitza un treball amb ritme i exactitud li diem que Treballa a so de timbal i quan el cor li “sona” fort i rítmicament afirmem: El cor li batega com un timbal.

Quan una persona no atén a raons li diem d’una manera subtil que està Sord com un timbal, però sense cap subtilesa podem (devem) Posar-li el cap com un timbal?.

-        Bombo, Platerets, Pandero, Cascavell, Postisses, Pandereta, Campana, Esquella, ... Instruments d’aquesta extensa família inclosos en el bloc.

Relat:

Sempre que es tracte de precisar el seu significat, per a Fer-li un regal carregat de bombo no cal Anunciar-ho amb bombo i platerets.

Les dites són per a dir-les, per això és important remarcar què El pandero, que el toqui, qui en sàpiga o siga què En casa del tabaleter, el que menys toca, toca el pandero.

I no cal jutjar-lo per saber Posar-li el cascavell al gat o alguna vegada que altra Dur l’esquella al coll, però intuïm què amb el seu esperit Alegre com unes postisses sap Menejar el piquerol i ben mirat i sens dubte, es capaç en qualsevol moment de Passar de la xaranga i la pandereta a la Filharmònica de Berlín.

Finalment, no és el cas de saber si li convé Anar a toc de campana o s’ha de tenir en compte què el Llop amb pell d’ovella, no porta esquella, però més prompte que tard i sense massa cavil·lacions, deu conèixer què Tots no són ni frares ni tamboriners, i per si de cas, advertir-li que La campana no va a missa, però a tots avisa. (Naturalment estem parlant del Tabaleter). 

A tall de cloenda afegir que amb aquests xicotets relats, hem justificat i recordat amb els instruments de percussió, diverses frases fetes. Per a reviure-les totes, cliqueu en el següent enllaç:

Instruments Musicals de Percussió  /  Programa de mà

Salut, Parèmia i Percussió..