Mª del Milagro Jordá y Puigmoltó, una poetessa en el segle XIX - Revista LILIA 2017 VAP 49-2
“ASUNTOS FESTIVOS – CHARADAS” 6a. entrega
 |
| Isabel II amb la seua filla Isabel (Palau Reial) Franz Xaver Winterhalter |
Si en l'anterior entrega, hem recordat el significat de la XARADA en el que el misteri està en endevinar la seua solució, resposta que surt de la paraula "todo", en la xarada d'aquesta entrega tractarem amb els seus versos, d'un contingut sempre actual com és el de la sobirania nacional.
La història ens mostra que a la mort sense descendència masculina del rei Ferran VII el 29 de setembre de 1833, la situació política s'agreuja entre els partidaris al tron d'Espanya de la seua filla Isabel (Maria Isabel Lluisa de Borbó i Borbó-Dues Sicilies) i els de Carles Mª Isidre de Borbó on es contraposen dues formes d'entendre i governar un regne.
Cal recordar que en 1830 es promulga la "Pragmàtica Sanció", votada en les Corts de 1789, que estableix el sistema de successió, segons la qual, les dones podran regnar si no tenen germans homes, llavors, Carles Mª Isidre, obviant aquesta llei, no reconeix a Isabell II com a Reina d'Espanya i per aquesta causa, esclata la Primera Guerra Carlista (1833-1840).(4)
Ressenyar que quan en l'any 1833 i Milagro amb 10 anys continua en el Col·legi de les Saleses, es proclama a Isabel II Reina d'Espanya, els primers anys al ser menor d'edat, la regència incumbeix a la seua mare Mª Cristina de Borbó Dues Sicilies i al general progressista Joaquin Baldomero Fernández-Espartero(5) des de 1841 fins a mitjans de 1843, data que és obligat a abandonar el càrrec i que per a evitar una tercera regència, Isabel II amb 13 anys assumeix la majoria d'edat.
Constatar que a Alcoi, durant els anys del Regnat d'Isabel II, políticament, és un reflex del que succeeix a la resta d'Espanya, on els canvis de govern s'alternen entre conservadors i liberals (aquests últims dividits en progressistes i moderats). Tanmateix en l'any 1840, secundant el pronunciament(6) d'Espartero alineant-se a favor de la Constitució i d'Isabel II, la vila és atacada per les tropes del general Pavia (setembre de 1840), però en conèixer la resistència de la Milícia Nacional i la victòria d'Espartero, que es nomenat regent, cessen les hostilitats.
Anys després, i com a conseqüència del desastrós regnat d'Isabel II (segons les seues conviccions), la nostra aristòcrata compon aquesta xarada convençuda que tan el regnat, afegit a la fugida d'Espanya de la reina amb el seu marit i els infants el 30 de setembre de 1868 (jornada que Espanya enceta un nou període amb la Revolució de 1868 coneguda amb "La Gloriosa"), és molt més que negatiu per als interessos de la nació.
Amb aquesta perspectiva, la nostra protagonista crea la xarada abordant una qüestió segons ella transcendental, és a dir, donant a entendre que "A España falta Rey", monarca que segons la seua visió deuria recaure ja no en Carles Mª Isidre de Borbó sinó més bé en el seu net Carles de Borbó i Austria Este.
XARADA XXIII (pàg 141) - A Espanya falta Rei (Rei na do)
A España falta primeraPor eso sin paz está
El vocable primera que representa al "REI" com he dit adés es refereix a Carles VII: "A españa falta "Rey", primera "REI" Por eso sin paz está".
"Y tan solo en ella ya Primera i dos "NA", és a dir REI NA la ambición".
Tan abans com durant la Revolució de 1868, es viuen molts moments de tensió a causa de l'enfrontament dels diversos partidaris polítics de llavors, fins i tot el 6 de juny de 1869 amb la nova Constitució es proposa a Francisco Serrano Domínguez com a regent del regne, no obstant no surt favorable aquesta proposició i ... ?
"Tercia "DO" es nota musical",
Amb el todo condemna; "Y el REI NA DO sigue plagiando. Al anterior, y explotando Sin pedad nuestra nación".
I com ja he dit altres vegades i jugant amb les dates, és important recordar els esdevenirs que succeeixen en aquests temps on Maria del Milagro és un testimoni directe.
Un d'ells i a causa de l'aprovació pels moderats a gener de 1844 de la Llei d'Ajuntaments(7), té una important repercussió en la nostra vila d'Alcoi.
El seu origen el trobem en el que es coneix com la Rebel·lió de Boné, pronunciament protagonitzat en Alacant pel coronel progressista Pantaleó Boné Fernando per considerar aquesta llei antidemocràtica.
L'alcalde d'Alcoi, el moderat José Espinos i Candela rep l'ordre de la "Junta Provincial de Gobierno de la Provincia de Alicante"(8), per a que viatge a Alacant per a rebre les ordres de la Junta, amb l'amenaça de que "los alcaldes, comandantes y cualquiera otra persona que directamente o indirectaamente se oponga a la ejecución del presente decreto, será irremisiblemente pasado por las armas".
No obstant, les autoritats d'Alcoi no obeeixen el manament, i amb un ban es dóna a conèixer aquesta decissió -Determinar que un grup de progressistes entre els quals s'encontra Agustí Albors i Blanes, intenten aconseguir el domini de l'Ajuntament, però l'actitud de l'alcalde al capdavant de les autoritats i per tan d'Isabel II, ho impedeix-.
Amb aquesta actitud, les tropes de Boné s'acantonen en l'actual paratge de Sant Antoni, però Alcoi es protegida per cercats, i el fort del Cementiri (a la part damunt del carrer de Sant Vicent) és ocupat pels moderats alcoians. Al mateix temps que les autoritats locals reben un missatge per a què es rendisquen, el Capità General de València i Múrcia Federico Roncalli, comunica la seua decisió d'auxiliar-los.
Assabentant-se d'aquesta noticia, l'alcalde refusa l'exigència de Boné, llavors, la vila és bombardejada per l'artilleria del comandant Juan Maria Carsy, defensar Alcoi es cada vegada més difícil, però finalment el 3 de febrer les tropes del general Rocalli la rescaten de les tropes progressistes i el dia 6, Roncalli constitueix en aquesta població la"Diputación Provincial".
Destacar que durant el temps que la ciutat d'Alacant continua baix les ordres de Boné, a Alcoi s'editen 14 Butlletins Oficials de la Província i una vegada sufocada la rebel·lió on són afusellats Boné i 23 dels seus soldats, les autoritats municipals alcoianes concedeixen a Roncalli el títol de Comte d'Alcoi.
Seguint amb el fets, el 20 de febrer, facultant a José Romero i Juan A Zayas, es demana a la reina, per l'heroic comportament de les autoritats, milícia i poble, una lògica i important proposició de sis punts, entre els quals demanen "La traslación a esta Villa de la capital de la Provincia que hasta ahora ha tenido su residencia en Alicante".
Com tots sabem aquesta proposició no va ser acceptada per la reina Isabel II, però si que va atorgar a Alcoi el títol de Ciudad Leal amb el següent decret:
"Ministerio de la Gobernación de la Península. Negociado 2º, S,M. se ha servido espedir el real decreto siguiente: Deseando recompensar con una muestra de mi real aprecio la lealtad y el valor que la villa de Alcoy ha sostenido la causa del trono, de la Constitución y el orden, rechazando los ataques de los enemigos del reposo público en el 1º del corriente mes, he venido a conceder á dicha villa el nombre de ciudad, con el título de Leal, dado en Palacio á 28 de febrero de 1844. -Está rubricado de la real mano". Transcrit del Butlletí oficial de Madrid n. 1770 de 5 de març de 1844.
Delimitar que la fidelitat d'Alcoi a la reina Isabel II, la trobem en l'activitat dels seus industrials, interessats més en una política proteccionista què, en la política de lliurecanvisme que plantegen els progressistes, així també, destacar que la ciutat d'Alcoi, no mai més li donarà suport en cap pronunciament posterior.
En el Portal del patrimoni documental d'Alcoi -BIVIA- podem consultar el "Acta de la Sesión Permanente celebrada por la Junta de Autoridades de la Villa de Alcoy con motivo de la conmoción popular de dicho pueblo y rebelión de la ciudad de Alicante", que abasta des del dia 30 de gener fins el 9 de febrer de 1844 i que relata aquests fets amb l'òptica dels dirigents municipals d'Alcoi d'aleshores.
Si fins ara hem recordat uns esdeveniments on els alcoians es veuen immersos, tot seguit .... (ho llegirem en la 7a. entrega).
NOTES (ALGUNES MOLT RESUMIDES)
Els texts escrits en llengua castellana formen part de l'Álbum Poético dedicado á la Purísima Concepción de la Fuente Roja de Mª Milagro Jordá y Puigmoltó i de la Realidad Imaginada. Milagro Jordá y Puigmoltó de Pepa Botella de Castañer.
4.- En aquest conflicte, els partidaris isabelins tenen el suport d'alts escalafons de l'exèrcit i de l'església a més de l'estat i dels liberals, en canvi, destacats aristòcrates i nobles rurals, diversos eclesiàstics i camperols influenciats pels sermons catòlics, donen el seu fonament a la causa carlista de Carles Mª Isidre de Borbó.
Inicialment la guerra liderada per Ramón Cabrera i Grinyó (la inspirada xarada IV -pàg. 122- està dedicada a ell) es favorable als partidaris carlistes, però després de fracassat el setge a Bilbao en la que mor el general Tomás de Zumalacárregui i de Imaz i l'intent de conquerir Madrid, els partidaris isabelins amb el suport de francesos i anglesos, apropen la guerra als seus interessos. Amb el Conveni de Vergara en Agost de 1839, es dóna per finalitzada aquesta Primera Guerra Carlina.
5.- Joaquin Baldomero Fernández-Espartero, militar i comte de Vitòria i príncep de Vergara (1793-1879), es distingeix per les seues victòries en la Primera Guerra Carlista (1833-1840) i per les idees progressistes ...
6.- Pronunciamiento: Declaració pública d'un grup d'oficials militars que exposen la seua oposició algovern establert, esperant una resposta de la resta de forces armades.
7.- Aquesta Llei proposada per la majoria moderada, consisteix en eliminar l'elecció dels alcaldes per part del poble, conseqüentment, l'elecció la farà la reina, o en la pràctica pel govern.
8.-Aquests fragments escrits en llengua castellana pertanyen al Manual de la Història d'Alcoi de Ricard Bañó i Armiñana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada