Pere Vidal i Mas / (1689? – 1757)

 QUATRE MESTRES EN L’ORATORI DE SANT FELIP NERI DE VALÈNCIA

            Pere Vidal i Mas: Compositor dels Oratoris

-       Triunfo de la Castidad de San Felipe Neri en (1721)

-       Oratorio Sacro al Nacimiento temporal de Christo Nuestro Señor (1732)

Pere Vidal i Mas va nàixer a finals de 1689 a Villahermosa’l Rio⁽¹⁾. Després del seus primers anys vivint al seu poble i gràcies als seus pares que l’inculquen l’estima per la música i l’ordre religiós, el dia 25 d’octubre de 1700 ingressa en el l’Escolà de cant del Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi de València (El Patriarca).

Beato Juan de Ribera 
Reial Col·legi del Corpus Christi 
 o del Patriarca - València

(1) Reflectir que tant Pere Vidal i Mas 

com Joseph Pradas i Gallent, 

varen nàixer a Villahermosa’l Rio, 

població situada en la Conca del Millars, 

amb pocs mesos de diferència.

Rebent la usual ensenyança en aquestes matèries, en octubre de 1703 deixa aquesta plaça al seu germà Francesc, a causa del canvi de veu. No obstant, continua amb els seus estudis, i des del 18 de juny de 1707 fins que es ordenat rector en 1713, roman en el Patriarca servint com acòlit i estudiant contrapunt i composició de Pedro Martínez de Orgambide (Veure LILIA 2022 «Oratorio Sacro al nacimiento de Christo Señor Nuestro»), com també exerceix de copista de particel·les pròpies com d'altres compositors com Joseph Hinojosa i Joan Baptista Comes»⁽²⁾, Mestres de Capella del Corpus Christi en el segle XVII i que s'interpretaven en la capella. 

(2) Joan Baptista Comes va introduir aquesta tècnica a València

 i que es caracteritza per ubicar els diversos cors o formacions instrumentals 

en diversos llocs creant així uns efectes sonors especials i de gran espectacularitat acústica. Denominada també policoral (veure el treball de Francesc Valls i Galan)

En 1717 ocupa el magisteri en la Capella de l’Església de Sant Jaume d’Algemesí substituint al seu amic i paisà Joseph Prada i és en aquest període quan es representa en la Congregació de Sant Felip Neri de Valencia l’oratori «Triunfo de la Castidad de San Felipe Neri en (1721)».

Posteriorment es nomenat Mestre de Capella de la «Santa Iglesia Colegial de Santa Maria la Mayor de Rubielos de Mora»⁽³⁾ (Terol).

(3) Baix l’advocació de Santa Maria la Major (Mare de Déu).

 A la mort de Pedro Martínez d’Orgambide en 1727, Mestre de capella del Corpus Christi el seu capítol decideix que els candidats a la plaça envien el seus “currículums”.

Presentant-se un gran nombre de candidats (entre ells, Pere Vidal), es va decidir finalment per a ocupar el càrrec a Francisco Hernández Llana, també compositor d’un oratori i del qual parlarem posteriorment en aquest treball.

En l’any 1730, concretament el 15 de març, sense necessitat d’opositar i gràcies al seu destacat currículum pren possessió del magisteri en el Col·legi del Patriarca o del Corpus Christi de València, substituint Hernández Llana que va renunciar al càrrec.⁽⁴⁾

(4) Ressenyar que un mes després s’incorporen al cor de la capella, 

dos escolanets procedents de la Col·legiata de Rubielos de Mora, 

a més, cinc anys després el seu germà Miguel Juan, ingressa en el Patriarca.

Desenvolupant aquest càrrec durant 13 anys, en 1743 a causa d’un profunda pèrdua de visió, mitjançant una carta datada el 26 de març, s’acomiada d’aquesta funció per tornar al seu poble Villahermosa’l Rio, en el que roman fins a 1757, any en que mor.

Dona la curiosa casualitat que tant Pere Vidal com Joseph Pradas, amics i nascuts en la mateixa població varen ser Mestres de Capella dels dos centres musicals i religiosos més importants de València en el segle XVIII, és a dir, de la Catedral i del Patriarca, a més, possiblement varen nàixer en el mateix any i també van morir el mateix any de 1757 (Pere Vidal el 15 de juliol i Joseph Pradas el 11 d’agost). 

Cal reflectir que la seua obra musical no és especialment extensa, no obstant això, es conserven diverses obres d’interès, entre les quals destaquen el càntic «Nunc dimittus» a deu veus, o una «Missa» a huit veus amb orgue i altra Missa a set veus, dues Antífones titulades «Salve Regina», la primera a tres veus i la segona a huit veus amb particel·les corresponents a dos períodes diferents i un motet titulat «Principes persecuti sunt me».

Amb aquest precedent cal reflectir que l’inventari del Reial Col·legi del Corpus Christi documenta que en l’any 1747 «se conservaban solo 27 composiciones» (Isusi 2006:580), no obstant, si que existeixen diversos indicis que confirmen una activitat compositiva més abundant així «como la presencia de trompas en la plantilla de la capilla en 1730, por ejemplo, en un verso “Amplius” a dúo, dos violines, dos trompas y cuatro acompañamientos» (Isusi 2006:580).

Això sí, d’entre la seua producció compositiva, despunten els dos oratoris que es van cantar en l’oratori de la Congregació de València, o els diversos drames sacres compostos durant la seua estada en Algemesí. 

Ressenyar que el primer oratori el «Triunfo de la Castidad de San Felipe Neri», estrenat en 1721 en València i que tracta sobre la vida del fundador de la Congregació i el segon, el «Oratorio Sacro al Nacimiento temporal de Christo Nuestro Senyor» en 1732, romanen en l’Arxiu de la Biblioteca Serrano Morales de València. (Palau dels Comtes de Cervelló).

Com una efemèride especial, vull destacar que en 1732, en l’Oratori de la Reial Congregació de Sant Felip Neri es varen interpretar quatre oratoris, els que estan inclosos en el treball d’enguany «Desengaño de la Mundana Felicidad, y conversión de un pecador; simbolizado por la parábola de “El Hijo prodigo”» de Joseph Pradas i el «Oratorio Sacro al Nacimiento temporal de Christo Nuestro Senyor» de Pere Vidal, i els compostos per Sebastian Durón Picazo que en posteriors entregues tractarem titulat“Delicias del amor de Dios en el padecer, expresadas en la vida y muerte de Santa María Magdalena de Pazzis” o el “Triunfo de la Gracia Divina representada en el martyrio de la gloriosa Santa Bárbara” de Joseph de San Juan que està inclòs en el treball publicat en la Revista LILIA de 2024.

Per concloure aquest capítol, cal llegir la següent didàctica pinzellada sobre el «Oratorio Sacro al Nacimiento temporal de Christo Nuestro Senyor» que realitza Antonio Eximeno⁽⁵⁾ a través del seu personatge el «Lazarillo Vizcardi» quan va romandre en València per Festes de Nadal: ... La escena presentaba las montañas de Belén con una decoración propia y sin lujo, y entre ellas la cuna del recién nacido Jesús, asistido de su Madre, representada per una jóven, á cuyos soliloquios con su Hijo no había corazón tan duro que no se enterneciese; los más de los actores eran niños y niñas; las escenas, unas cantadas, otras habladas, y unas y otras interpoladas del coro. He aquí, dije entre mí, la contramina que abrir debieran los pastores de la Iglesia contra los teatros profanos (sic).

(5) Antonio Eximeno va ser un musicòleg i jesuïta que sobre 1798

 torna a València i escriu una novel·la on descriu amb ironia i socarroneria

 l’ambient cultural de la València d’aquella època.

Així mateix «Este gran músico valenciano debe ser considerado 

como el fundador del nacionalismo musical. 

Menéndez Pelayo en su “Historia de las idees estéticas en España” 

(vol. III, Madrid 1947) afirma que el padre 

“Eximeno fue el primero en hablar del gusto popular en la música y en insinuar 

que sobre la base del canto nacional, debía construir cada pueblo su sistema. 

Y es curioso un siglo más tarde aparece el nacionalismo musical en toda Europa» 

(Adam 2003:323).

Salut i Música 

Enllaços dels altres tres Mestres que conformen aquest treball - (VAP114)

Joseph Pradas i Gallent

Francesc Valls i Galán

Francisco Hernández y Llana (Illana)