QUATRE MESTRES EN L’ORATORI DE SANT FELIP NERI DE VALÈNCIA
Joseph Pradas i Gallent: Compositor dels Oratoris
- Opera al patriarca San Joseph» (1718)
- La Vida del Justo, teixida de gozos y de penes Representada en la del Patriarca San Joseph (1723)
- Desengaño de la Mundana Felicidad, y conversión de un pecador; simbolizado por la parábola de “El Hijo prodigo” (1732).
Va nàixer a Villahermosa’l Rio(1), població de la Conca del Millars el dia 21 d’agost de 1689, fill d’una modesta família, als 9 anys ingressa en el Col·legi d’escolanets de la Seu de València on el seu mestre és Antonio Theodoro Ortells (Veure Lilia 2022 i 2023) compositor d’entre altra música, de tres oratoris i l’organista, el cèlebre Juan Bautista Cabanillas que li trasllada tots els avantatges sobre la dicció de l’orgue, en la que brilla l’ús del retardant i de la dissonància.
(1) El nom de la població està escrita
amb la variant de les “Comarques Churres”,
llengua que es parla en Villahermosa’l
Rio.
Segons relació del Mestre de Capella el
dia 24 de desembre de 1700 “Joseph Pradas de Villahermosa, fill de Joseph y
Josepha Gallent [sic], conjuges, començà a cantar” un villancet a 12 veus, arpa
i orgue del mestre Ortells. «Un quídam gran piscatori». (Madrid/Palacios/Sarfson-191).
Però quatre anys després al canviar-li la veu, és gratificat per haver romàs més de tres anys d’escolanet.
Sent
testimoni directe del conflicte que es produeixen per la Guerra de Successió
entre l’Arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjú, el 22 de març de 1707, dies
després de eixir l’Arxiduc de València, el “Ilustre Capitol nomena
Acolit a Joseph Pradas per tres anys desde dit dia, ab lo salari i emolument en
la forma acostumada” (Madrid/Palacios/Sarfson-192).
Cal recordar que quan el mestre Ortells mor en 1706, la plaça de Mestre de Capella queda vacant fins l’arribada de Pere Rabassa en 1714.
 |
| Sant Joseph - Església dels Sants Joans València |
En 1712 al finalitzar la prorroga d’acòlit, oposita al
magisteri de la Parròquia de Sant Jaume d’Algemesí on guanya la plaça sent-li
atorgat a més, el benefici de Nostra Senyora de la Salut, prenen possessió com
a rector compon diversos villancets amb recitat i ària per a 11 o 12 veus i en
les que prenen forma les noves modes italianes.
En 1717, es presenta per a mestre de Capella en Concatedral de Santa Maria de Castelló de la Plana(2) usant la lletra d’un villancet Joseph Vicent Ortí i Mayor i musicada per Rabassa, al obtindré la plaça renuncia a la d’Algemesí que el substitueix Pere Vidal amic seu i nascut també a Villahermosa’l Rio.
Destacar l’any 1718 període en que compon l’Opera al Patriarca
Sant Joseph, considerada la primera òpera creada en territori hispànic, Ripollés manifesta “.. els recitats son de bon estil i recorden els de Carissimi i altres
mestres del segle XVII. Així mateix, en les àries es noten intents expressius
propis de l’escola musical d’aquella època. El conjunt de l’obra és acceptable i
interessant, i serveix almenys per a reflectir l’estat de l’art musical entre
nosaltres a principis del segle XVIII (Ripolles 1935:34).
Amb Joseph Vicent Ortí i Mayor com a lletrista
habitual de les seues obres, Joseph Pradas compon la “Cantata
a Sant Francesc d’Assís” per a
la Catedral de Tortosa, que utilitza novament per a la festivitat de la
Magdalena en Castelló en 1734, com també el primer Miserere i un «Cuatro para la
Loa» en honor a Sant Roc. Aquestes obres no superen les huit veus, fet que
indica que la Capella de Castelló no era massa nombrosa
i compon tres villancets per la consagració de l’església de les monges
caputxines de Castelló (1722).
A més d’això, un any després es canta en
Quaresma «La Vida del Justo, texida de gozos y de penas
Representada en la del Patriarca San Joseph, cuyo libreto impreso se encuentra actualmente en el archivo Otaño en
Loyola (Guipuzcua). (Madrid/Palacios/Sarfson-194-95). A més vull ressaltar l’estima que té per Sant Joseph
atès que és el segon oratori que li dedica.
Per a festa dels patrons dels jesuïtes, Sant Luis Gonzaga, Sant Estanislau Kostka (3), en 1727, Joseph i amb una música molt italianitzada compon dues “cantates”, «Arda en gozos el valle» a 8 veus, 2 violins, orgue i baix continu i «El mas joven serafín» en fa M a 12 v., 2 vl., 3 oboès i 2 clarins a l’orgue.
(3) al Com també al fundador de la Companya de Jesús
Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier o Sant Alonso Rodríguez.
Amb
tot, sorgeix una polèmica a causa de la cantata a solo i violins «Ah del célebre
confín», transsumpte de la d’Antonio Literes i Carrió «Ah del rústico pastor». (Compositor
mallorquí 1673 – 1747).
A causa de la dificultat de trobar un
Mestre de Capella per a la Catedral de València amb una categoria comparable a
la de Pere Rabassa que es va traslladar a Sevilla en 1723, el procés de substituir-lo
és va demorar fins que Joseph Pradas, pren possessió del càrrec
el 15 de febrer de 1728.
Una vegada en la Seu valenciana,
Pradas es dedica meticulosament a les seues responsabilitats. Malgrat l’intens
treball que ocasiona dirigir la capella, la formació d’escolanets i la gestió
dels qüestions musicals, aconsegueix mantenir una molt bona producció atès que
compon entre 12 i 15 obres anuals, algunes d’elles de gran rellevància.
Aprofitant l’excel·lent nivell de la capella musical de la catedral, cada any compon uns quatre villancets (4) per a Nadal i per al Sagrament (Corpus Christi) i un per a l’Assumpció en romanç a més d’altres obres d’encàrrec.
Possiblement influït per la música de Pere Rabassa, i l’organista de la Seu, Vicent Rodríguez des de 1728 compon mitjançant la forma del recitat i l’ària i l’ús dels violins els seus villancets i en 1729 es modifiquen diverses normés dictades en 1526 i en 1714 a causa de diversos abusos produïts duran el temps en que va estar vacant la plaça de mestre, especialment quan es dividien els músics de la capella per atendre dues funcions.
Així doncs, Joseph Pradas regula
detalladament els sous i les funcions dels músics, diferenciant el paper de
l’organista de la resta i determina que en les misses amb violins, els
instrumentistes han d’interpretar una simfonia, atès què, al s. XVIII existien
en la litúrgia, parts només musicals.
Per tant i amb aquestes normes, Joseph
Pradas es considerat el fundador de l’orquestra valenciana moderna «porque la enriquece con nuevos instrumentos -hasta trece instrumentos
utiliza en los Misereres compuestos en 1747 y 1749-; por la mayor frecuencia
con la que estos aparecen; porque la orquestación de los compositores
setecentistas posteriores no la superan ni en número ni en calidad tímbrica» (Madrid/Palacios/Sarfson-206).
Huit anys després es commemora el “Cinquè Centenari de la conquesta de València pel rei Jaume
I” rememorant entre altres, la consagració a la fe cristiana de la Catedral
de València(5)
i el Conjunt Històric de Sant Joan de
l’Hospital (Veure LILIA 2024).
(5) Fidel a la devoció mariana, va ser consagrada en 1238
pel Arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat.
El nom oficial és el d’Església Catedral-Basílica Metropolitana
de l’Assumpció de la Mare de Déu de València.
(Es va construir a sobre d’una Mezquita
que es va dreçar damunt de l’antiga seu visigòtica).
En aquestes històriques celebracions, que
van contar amb la participació d’importants autoritats civils i eclesiàstiques,
esdeveniment que va detallar el secretari de la ciutat Joseph Vicent Ortí y
Mayor (Codi QR LILIA 2025), la Capella de
Música de la Catedral valenciana va interpretar en els actes litúrgics dos
motets compostos per Joseph Pradas, el primer en el altar major de Sant Jordi i dedicat
a ell com a patró de de València des de l’any 1343, el titulat «Christianis pro
fide decertantibus» en do mayor a 8 voces y «órgano para la fiesta
de 100 en 100 años» i el segon, «Ferte palmas, lauros et coronas» en re menor, a huit veus, dos violins,
dues trompes i orgue, en la Capella de la Mare de Déu de Gràcia que
posteriorment «se cantó con acorde música
un motete a Nuestra Señora de Gracia» tots dos en aquesta capella. (Madrid/Palacios/Sarfson-199).
Afegir que les huit veus dels motets es
van distribuir en dos cors, cadascun amb Tiple, Contralt, Tenor i Baix.
Recordar que inicialment la música de
Joseph Pardas era més complexa i teatral per posteriorment evolucionar cap un
estil més sobri i espiritual, és a dir, més senzill i amb ritmes més pausats i
una millor adequació contextual i amb estructures més breus.
Mantenint amb tot, una gran capacitat
innovadora en acords, modulacions i cadències, aquestes virtuts el consoliden
com una figura clau en la musica valenciana del segle XVIII en la que també
destaca, per la seua elevada producció d’unes 18 composicions anuals.
Entre 1729 i 1747 compon l’oratori el «Desengaño de la Mundana
Felicidad, y conversión de un pecador; simbolizado por la parábola de “El Hijo
prodigo”,
brillant de més a més la
instrumentació de 8 “Misses” en Re, Fa i Sol major, entre 8 i 12 veus i instrumentades
amb violins, viola, baix continu, oboès, corns, clarins i trompes.
De la seua acurada producció sobreïxen els
25 “Misereres” conservats, instrumentats amb violins, violes i violó, trompes i
clarins, flautes i clarinets a més del címbal i l’arpa.
I matisar que sense la rígida regla de l’Ofici Diví, en els seus motets (malauradament només es conserven 34), fa emergir una estructura més lliure però més conscient amb la relació musica-text atès què, usant una instrumentació senzilla d’orgue, violins i trompes, el seu llenguatge musical és molt expressiu gràcies als «ritardandos», síncopes i cadències.
D’entre totes les obres en romanç (llatí i variants romàniques), vull destacar una extensa,
intel·ligent i barroca producció de villancets en que es barregen temes sacres,
filosòfics i fins i tot mitològics amb la saviesa popular i una especial i
sensitiva música, en la que cal esmentar la introducció de diversos instruments
com la trompa en el titulat «Villancico al nacimiento de Nuestra Señora» que anys
després l’utilitza nomenant-la «Trompa de caza» als
titulats «Ay, hombre a mis facciones
siempre ingrates» i
«Hola, pastores, hola», aquest
dedicat al Nadal o un en valencià “Les dotze van a tocar” que es conserva en el
Col·legi del Corpus Christi a més dels dedicats al Nadal, al
Sagrament i a l’Assumpció.
Ben mirat i amb referència a
les cantates compostes per Joseph, val la pena remarcar la forma de crear els recitats
i les àries com també citar la senzillesa dels gotzos “A la Mare de Déu del
Carme, A l'Arcàngel Sant Miquel i a Sant Joan” i com no, a l'òpera i els
oratoris que formen part d’aquest treball.
Actualment, les més de 380 obres
conservades, romanen en els arxius de les Catedrals de València i de Sogorb(6) i Reial Col·legi Seminari del Corpus
Christi de València(6) on
destaquen uns 270 villancets que
reflecteixen plenament els gustos estètics de la seua època, allunyant-se dels motlles
tradicionals i introduint una nova concepció musical.
Casualitats de la vida, en 1757 i coincidint amb la jubilació de l’anterior Mestre de Capella de la Seu valenciana, Pere Rabassa en Sevilla, també ho fa Joseph Pradas a València, qui després de 43 anys de romandre en la Catedral de València (entre escolanet, acòlit i mestre), es trasllada al seu poble Villahermosa’l Rio allotjant-se en l’ermita de Sant Bartolomé.
Però el dia 11 d’agost del mateix any, deu dies abans del complir 68 anys mor sent enterrat en la mateix ermita. Ressenyar que actualment on està l’altar de Santa Caterina Màrtir, existeix una làpida amb la següent inscripció «HIC JACET MN. JOSEPH PRADAS. 1757»
Salut i Música
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada