QUATRE MESTRES EN L’ORATORI DE SANT FELIP NERI DE VALÈNCIA
Francesc Valls i Galan: Compositor de l'Oratori
- El Cultivo del Alma figurada en la Parabola de la vida (1720).
Com ja hem dit en altres ocasions, l’estil
musical oratorià, amb l’objectiu d’accentuar-ne afectes i passions, desenvolupa
unes particularitats pròpies que combinen elements de la tradició polifònica
renaixentista, amb diverses tendències barroques d’una gran riquesa tècnica i
expressiva, sent un exemple clar d’aquesta síntesi, l’obra compositiva de
Francesc Valls i Galán.
Per tant, i abans de reprendre les seues dades biogràfiques i compositives, convé destacar que el seu llegat compositiu revela un talent musical excepcional.
Valls conrea amb mestria tant la policoralitat(i) (compon obres fins a setze veus) com la intimitat dels «tonos a solo», i com ja hem al·ludit,
el valor de la seua producció musical es basa principalment, en un concepte
profund i equilibrat que la situa sens dubte, d’entre les aportacions més
destacades del Barroc hispànic.
Sabem que la seua data de naixement se
situa entre 1665 i 1671 possiblement a Barcelona i pel que fa a la seua
formació musical, tot indica que va estudiar baix la tutela del mestre Miquel
Rosquelles, prestigiós compositor i Mestre de Capella de la Basílica de Santa
Maria del Mar de Barcelona(2) del que
va rebre una sòlida instrucció musical.
Al llarg dels 30 anys en que roman de titular en la Catedral
de Barcelona, dóna llum a la major part de la seua obra musical, i en la que a
més d’altres obres que recordarem de forma resumida, compon l’oratori «El cultivo del
Alma figurada en la Paràbola de la vida», leitmotiv d’aquest
treball i que va ser interpretada en la Reial Congregació de Sant Felip Neri de
València en 1720, com també, coneix entre altres, al
cèlebre compositor italià Guiseppe Porsile, director de la Capella de música de
l’Arxiduc Carles a Barcelona entre 1707 a 1713, (els últims dos anys al servei de
la seua esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel.
Sent partidari en la Guerra de Successió de
l’Arxiduc Carles d’Àustria, Valls va patir represàlies per part dels partidaris
borbònics, sent a mes. apartat del seu càrrec durant un temps.
Així mateix, es genera una llarga picabaralla en compondre en 1702, una “gosadia harmònica” en “una única nota” del Glòria de la seua «Missa Scala Aretina», en la qual van intervenir en ella més de cinquanta compositors, posicionant-se a favor d’aquesta “gosadia” entre altres, els mestres José de Cáseda y Villamayor o Francisco Hernández i Llana (del qui parlarem en aquest treball), i en contra Joaquin Martínez de la Roca, organista de la Santa Iglesia de Palència o el cèlebre compositor Alessandro Scarlati i Miguel de Ambiela, Mestre de capella de la Catedral de Toledo, que tenint una postura crítica, varen adoptar una posició conciliadora.
Aquesta picabaralla l’enceta Gregorio
Portero, Mestre de Capella de la Catedral de Granada quan va descobrir que
Valls contravenia les regles d’harmonia en una convocatòria per a unes
oposicions d’organista.
Afegir que aquesta controvèrsia va pujar
de to no només entre l’àmbit musical, sinó que es van barrejar qüestions ideològiques
i estètiques amb les normes musicals d'aquell temps.
Abans de continuar, vull destacar la seua opinió reflectida en el seu «Mapa Armónico»: “Què són les regles en les arts, sinó instruments i mitjans per aconseguir el fí d’elles?.
És a dir, Valls reafirma què, aquesta regla és la regla de les
regles, i quan aquesta realitat s’imposa, l’altre no té més remei que cedir
i ha de callar
Bé, tornant a la «Missa Scala Aretina», cal dir
que Valls utilitza l’escala de 6 notes de Guido d’Arezzo (també denominada
hexacordal(5),
escala aretina o mà musical) i la missa està composta amb cinc moviments: Kyrie / Glòria / Credo / Sanctus /Agnus Dei,
i interpretada per quatre cors:
- 1r. Cor: Tiple / Contralt / Tenor
- 2n. Cor: Tiples I i II / Contralt / Tenor
- 3r. Cor: Tiple / Contralt / Tenor / Baix
- Instruments del 4t. Cor: Claríns I i II en D. / Violins I i II / Violó
- Acompanyaments:
- Orgue: Cors 2n. i 3r. / Orgue: Cors 2n. / 3r i 4 t.
- Baix continu: Arpa.
Recordar que en l’estil policoral intervenen dos o més cors ubicats en diferents llocs de l’església o de la Sala de Concerts.
En la «Missa Scala Aretina», Valls va utilitzar
dissonàncies, modulacions i solucions sorprenents què, tot i ser molt
expressives, van xocar amb el model musical d’aquell període i en la que cal
remarcar que el passatge més “emblemàtic”, es troba en
el «Qui tollis» (2n Cor, Tiple I,
compàs 11) on Valls introdueix una dissonància considerada irregular en la
teoria contrapuntística de llavors, ja que fa coexistir un “fa” natural i un
“fa” sostingut en veus simultànies que com he dit, es considerava una
dissonància “il·lícita” dins del contrapunt modal renaixentista.
Aquest recurs, al costat de modulacions inesperades
i un tractament més lliure de les dissonàncies, revela la voluntat de l’autor d’anteposar
l’expressivitat musical a la rigidesa normativa, per tant, aquesta Missa, es
configura com un guió innovador entre la tradició i la modernitat, i per
descomptat, com un testimoni de l’evolució harmònica dins d’aquest barroc
hispànic.
Composta per a dotze veus(6)
en quatre cors i amb els cinc moviments Kyrie
/ Glòria / Credo / Sanctus /Agnus Dei, Francesc Valls usa l’escala anteriorment esmentada de Guido
d’Arezzo i matisar que per raons
obvies, només citarem les veus i els instruments emprats en aquesta missa:
- 1r. Cor: Tiples I i II / Contralt / Tenor
- 2n. Cor: Tiple / Contralt / Tenor / Baix
- 3r. Cor: Tiple / Contralt / Tenor / Baix
- Instruments del 4t. Cor: Instruments del 4t. Cor: Clarins I i II / Violins I i II / Timbal / Oboès I i II / Violó (només a «Gratias agimus tibi» (compassos 1-25).
- Acompanyaments:
- Orgue: Cors 2n. Orgue
- Aubueses (sic) / Violins / Clarins i capella
- Baix continu: Arpa.
Així mateix, des de 1700 pertany a l’Acadèmia dels Desconfiats(7), institució on la música forma part essencial de les seues activitats intel·lectuals i literàries. En aquests context, figures com Francesc Valls, Joan Galvany (cantor de la Capella del Palau de Barcelona) i Joan Antoni de Boixadors(8), entre altres, desenvolupen un paper fonamental en la promoció cultural i musical, estretament vinculada a la Cort de Carles D’Àustria.
En 1726, any en que es jubila, Valls
mamprèn un extens treball de teoria harmònica que titula «Mapa Armónico Práctico» en el que recull la seua simplicíssima
experiència, tant com a compositor que com a Mestre de Capella, en la que
inclou exemples pràctics trets tan de les seues obres com també, d’altres
compositors.
A tall de
facilitar l’ensenyança del músic, en aquest tractat usa un llenguatge fàcil
d’entendre i aplicar, atès què, prioritza la música més que la teoria, és
a dir, sacrifica una regla davant una fórmula nova, sempre i tant, el resultat
expressiu siga del tot agradable.
En resum, la interpretació del Mapa, en
les que com he dit, cita teories d’altres músics, dóna peu a un extens
coneixement de la seua obra com també, de la música que es crea en aquella època, o siga, reflecteix la seua voluntat de conciliar la tradició amb la
modernitat atès què, proposa un ideal equilibrat que puga unir el plaer sonor
amb la reflexió intel·lectual.
Destacar que
el «Mapa
Armónico Práctico» juntament amb la «Guia para los Principiantes que dessean Perfecycionarse
en la Compossición de la Mussica» (sic) del
seu alumne Pere Rabassa (Veure LILIA 2025),
van ser considerats els millors documents teòrics musicals redactats en el
Barroc hispànic.
Abans de recordar sintèticament la seua
producció musical, vull referir que Francesc Valls utilitza en les seues obres,
una instrumentació variada, amb presencia constant del baix continu i adaptada
a plantilles progressivament més definides i en les seues composicions es mouen
entre una gran amplitud sonora (amb obres de fins a 16 veus entre cors vocals i
grups instrumentals) o la contenció expressiva, pròpia de les peces a solo.
Així mateix, s’han
inventariat 636 composicions: 341 obres dedicades a litúrgia en llatí, 287 en
llengua vernacla i 8 obres “Acadèmiques”, és a dir, obres musicals que
impliquen estimacions estructurals i teòriques avançades.
Amb tot, cal recordar que junt amb les
misses i els salms, destaquen un elevat nombre de responsoris de matines i de
motets festius o cantates com aquesta dedicada a «Sant Francisco de Borja» per a
tenor, 2 violins i acompanyament continu.
Amb aquesta premissa, algunes de les seues
obres, tot i inserir-se en el marc litúrgic, més bé responen a celebracions
polítiques promogudes per les institucions catalanes de llavors com la commemoració
de la pau amb França i l’alliberament de Barcelona dins de la “Guerra dels 9
anys” en 1697, o altres fets rellevants, com l’arribada a Madrid de Felip V i
la seua estada a Barcelona entre 1701 i 1702, així com l’entrada de l’arxiduc
Carles en 1705, a més, compon musica per al nombrosos actes en que participen
algun dels dos monarques.
Aquests fets són corroborats pel caràcter civil i cortesà que es
manifesten tant pels textos com pels tractaments musicals, amb obres de gran
format destinades a l’exaltació del monarca i dels promotors, dins d’una
celebració religiosa.
.jpg)
Musicalment en quant a la producció
profana, no en trobem una quantitat significativa, això si, algunes cançons
polifòniques i monòdiques, eren interpretades en les reunions de l’Acadèmia
dels Desconfiats, com ara el duo “Asserenen les teues ires”, estrenat en la sessió inaugural, que com sabem,
Valls va ser un dels pocs músics membre d’aquesta Acadèmia.
Tanmateix, vull ressenyar que en la secció de “música litúrgica” trobem 25
Misses compostes entre 4 i 16 veus, 9 d’aquestes misses compostes amb la
tècnica del «cantus
firmus»(9) és a dir, a través d’una melodia
preexistent (cant gregorià o melodia litúrgica) que serveix, com a base
estructural per a una composició polifònica.
Destacar també els 114 Motets i Lamentacions recollits en tres repertoris de 20, 24 i 70 obres en que les composicions “a solo” o “a duo” tenen un paper influent ja que expressa la nova estètica musical de finals del segle XVII i inicis del XVIII,
Aquest inventari recull també, 275 obres en
que està inclòs l’Oratori «El Cultivo del Alma
figurada en la Parabola de la vida», representat en la Congregació
de Sant Felip Neri de València en 1720, l’únic dels 6 oratoris documentats que
s’ha pogut recuperar i recordar que la producció en llatí del compositor, com
ara els motets, presenten una estètica sorprenentment renovadora, veïna a la
música composta en llengua vernacla, con molts dels villancets i tons.
Finalment i en conjunt, cal destacar l’extraordinari valor de la seua producció musical que es basa principalment, en un concepte profund i equilibrat que la situa entre les aportacions més destacades del Barroc hispànic.
Salut i Música
Francisco Hernández y Llana (Illana)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada