LA FUSTA TRADICIONAL – LA DOLÇAINA, LA GAITA I EL FLABIOL

Hi ha poca literatura sobre la dolçaina, per tan, cal intentar crear noves melodies sense oblidar la tradició i la singularitat d'aquest instrument que es toca en les festes i al carrer.

Aquesta reflexió de l’alzireny Arnau Bataller, Titulat superior en l’especialitat de cinema per la University of Southern California de Los Angeles, realitzada en 1998 en el diari El País ens porta a encapçalar el moviment dedicat als Instruments de Música Tradicionals i que duu el següent orde de treball.

Treball VAP 082 inserit en  PÀGINA66  i  Radio Banda

Recordar d’aquest compositor de música creada per a cinema i televisió, les bandes sonores de les pel·lícules Historias para no contar, Mediterráneo, Perdona si te llamo amor o la de les sèries de televisió Polseres vermelles (TV3), Sé quién eres, Da capo (Canal9), etc. i ressaltar entre altres, el Premi International Film Music Critic Association Award (IFMCA) o el VII Premio de la Crítica Musical de Cinema Espanyol.

Però a més és l’autor de les obres per a dolçaina Dolc-eina, Premi de Composició per a dolçaina i banda “Ciutat d’Algemesí” 1998 (la reflexió que encapçala el treball és de llavors) i en 1999, obté la Menció d’honor amb ENDERIVELL, (enllaç al bloc) que interpretada per la Societat Musical d’Alzira i Bene Ripoll Belda com a solista de dolçaina o xaramita (com expressivament ell diu), ens duu a una música que està fora dels clixés habituals en les composicions per a dolçaina, atès què amb ella, es gaudeixen de totes les dinàmiques i els matisos sonors possibles els quals, s’harmonitzen magistralment amb la banda.

Seguidament i amb el protagonisme d’aquests instruments musicals tan arrelats en la nostra tradició i la nostra cultura, recordarem diverses frases o refranys que ens endinsen en les seues pròpies particularitats i que encetem parlant naturalment, de la dolçaina i del dolçainer.

·     A casa del dolçainer tots són balladors, De pare dolçainer, fill tabaleter i En casa del gaiter tots són balladorets, ens diu què per lògica, els fills s’assemblen als progenitors.

·     Anar de festa com els xaramiters, Anar de festa com el donçainer o Anar de festa en festa com els dolçainers d’Albal, amb tres noms diferents, parlem del mateix instrument i de la mateixa activitat.

·     Ir en una pita i un tabal. El nom de Pita el rep la dolçaina en diverses comarques castellanoparlants de València, com també de Terol i d’Albacete que gaudeixen totes elles d’unes característiques idèntiques. Aquesta frase és sinònim de cordialitat, festa i tradició i afegir que en alguns llogarets del Baix Maestrat, la dolçaina rep en nom de joglar que el pren del tocador.

·     Donçaina pagada, roin so. El significat que s’empra ens diu que el personatge que cobra la faena abans de fer-la, tarda en acabar-la i finament la “fa mal”.

·     Les dolçaines per Nadal, les unes duen mal de cap i les altres mal d queixal i Massa dolçaina fa cucs, per tan, cal prendre mesures per a no patir les conseqüències.

La gralla, instrument que guarda una gran similitud amb la dolçaina i com ella de llengüeta doble, és fonamental en tot tipus de festes, cercaviles, balls tradicionals, castellers, ... com també el flabiol que amb embocadura de bisell i cinc o sis forats dalt i tres a sota, el toca el flabiolaire amb la mà esquerra mentre amb l’altra mà toca el tamborí.

·     I amb emoció tremolaràs pel espinguet d’una gralla. Espingar: Llaçar un so o sons molt aguts.

·     Desafinat com una gralla o Més fort que una gralla. Són dues frases amb quasi el mateix significat.

·     Val més ser veí d’un flabiolaire que d’un captaire.

En el seu origen, els flabiolaires eren considerats els músics dels pobres i com els dolçainers i els tabaleters, eren oficis vocacionals i autodidactes, generalment interpretaven ritmes i melodies populars que sol·licitava la concurrència bé en les festes dels pobles o en les masies rurals i amb la gaita, el sac de gemecs i la cornamusa (instruments que tots coneixem pel seu característic sac de pell, del qual penja el tudell i tres o més tubs de fusta), completaven la versatilitat sonora en aquelles manifestacions festives sabent bé que en 1258, ja tenim constància de la participació de la cornamusa en la processó de sant Dionís en València, sent acompanyada de dues trompetes i dos tabals i ressenyar, l’estima que Joan I d’Aragó tenia per aquest instrument que fins i tot, convidava als millors cornamusaires a tocar en la Cort (S. XIV).

·     Flabiolaire, flabiolaire, toques molt i no cobres gaire, El cornamusaire i el flabiolaire, tots dos per l’aire o Flabioler, tamboriner i gaiter, mai no tindran gaire diner. El singular missatge d’aquestes tres frases el trobem en si mateixes i quan parlem del personatge que és pesat i fastigós en el tracte i conversa, clarament es referim Al gaiter del raval, una figa per a que toque i dos per a que deixe de tocar.

·     Amb el sac de gemecs ple, el bon cantar també és ple, Quan el sac de gemecs no és ple, no rondina gens o Fa com les gaites!, no canta si no té el ventre ple. Aquests refranys matisen amb tot detall la seua interpretació.

·     Si amb No em vingues amb gaites reprovem al nostre interlocutor quan vol desviar-se de l’assumpte del qual tractem, amb Estar de bona gaita, m’acomiade de vosaltres amb el so virtual d’aquest instrument ingenu i campestre i a més, bulliciós i virolat.

Recordar-vos què alternant-se amb les frases, expliquem el caràcter temàtic d’aquest moviment que el trobareu amb la resta de les parèmies en el següent enllaç:

Instruments Musicals de Vent Fusta – Música Tradicional

Bene Ripoll Belda és net de Bene Ripoll Peidro, el “Xaramiter d’Alcoi”, músic que al llarg de més de 50 anys ens va obsequiar amb la música del seu repertori tradicional i modern en festes populars d’Alcoi i de la comarca acompanyat pel peculiar ritme del tabalet.

Finalment, destacar la importància que actualment tenen aquesta família d’instruments que fins i tot, gosen d’ensenyament reglat en moltes escoles i conservatoris en les nostres terres.

Salut i Música

MÚSICA CALLADA - FREDERIC MOMPOU - INSTRUMENTS MUSICALS AMB TECLAT

Amb aquesta reflexió de Musica Callada, considerada l’obra mestra del compositor i pianista Frederic Mompou i Dencausse i que sorgeix dels versos del Càntic Espiritual, poema de Sant Joan de la Creu, vull començar el moviment de “Música, Festa i Parèmia” dedicat als Instruments Musicals amb Teclat i que duu el següent orde de treball VAP 081.

Aquest treball està inserit en: Radio Banda  i en  PÀGINA66 - VAP 081 -

Frederic Mompou i Dencausse

Frederic naix a Barcelona el 16 d’abril de 1893, ... Sabem que la seua vocació musical ens trasllada en la seua infantesa al taller de construcció de campanes del seu avi, ... En plena formació pianística amb el mestre Pere Serra i Gonzàlez⁽¹⁾ i després de sentir un recital de Gabriel Fauré decideix cercar noves formes de composició, on després de diversos assajos troba l’acord metàl·lic que li recorda la riquesa sonora del familiar toc de campanes de la Foneria Dencausse, ....

Millor que explicar-ho jo, en el següent enllaç de la Fundació Frederic Mompou podreu gaudir detalladament de tot el seu món, on abunden les imatges, els colors i els sons com a mode d’expressar amb la seua música, els seus sentiments més profunds i els seus pensaments i idees.

INSTRUMENTS MUSICALS AMB TECLAT

No obstant, i compaginant la trajectòria d’aquest compositor i pianista amb els Instruments Musicals amb Teclat, és importat puntualitzar què aquests abracen tres aspectes comuns: són polifònics, utilitzen la mateixa distribució de tecles en dos colors i habitualment es toquen amb els dits de les dues mans, i al gaudir d’una extraordinària gamma d’efectes sonors vibrants i sensibles, transmeten l’estat emotiu de l’intèrpret o intèrprets quan ens fan partícips d’aquest art, encisant-nos a més, de la naturalesa del lloc on prové l’instrument com també del compositor i de la música creada.

Com vostès ja han gaudit de la música de Frederic Mompou, des d’ara i ja parlant de les parèmies, cal dir què quan es referim al piano, a l’orgue o a les tecles que els conformen, moltes vegades plasmem irònicament el contingut de les frases que parlen d’aquests instruments, per això l’ésser humà deu raonar amb intel·ligència el significat d’elles.

Per tan i com tots els versos estan ja fets, amb les següents frases encetarem la narració amb l’orgue de protagonista.

Entre No distingir entre un orgue de gats o de raons o simplement ... un Orgue de gats, no trobem cap diferència atès que ambdós parlen de la falta d’enteniment entre diversos individus que discuteixen.

La llegenda conta que en un poble que se celebrava la seva festa major, van improvisar un orgue omplint de gats, una caixa amb cordills lligats per un extrem a les cues dels gats i per l’altre a les tecles, ... quan tocaven el teclat s’estiraven les cues dels gats, els quals, miolaven amb gran desconcert.

Llibertats d’orgue!. Aquest axioma ens trasllada a dues dates molt significatives en la nostra cultura com són Nadal i el Dissabte de Glòria.

Antigament, i ara no tant, en els Dissabtes de Glòria els organistes gaudien d’una especial butlla, per la qual cosa podien tocar qualsevol música per profana o irreverent que fora.

Així mateix, per Nadal era habitual fer llargues tocades amb conegudes i populars danses o cançons nadalenques, les quals eren ballades i/o corejades amb fervor per tots els parroquians.

Les següents parèmies tenen com a leitmotiv de l’orgue de Caldes:

Tenir més tecles que l’orgue de Caldes o ser una persona delicada.

Destrempat com l’orgue de Caldes o mancat d’harmonia i de claredat.

O aquest: Semblar l’orgue de Caldes que un mosquit el va destrempar. Musicalment es refereix als conjunts inharmoniosos i desafinats, però també parla de les coses desordenades i discordants que donen pas a situacions molestes i complicades. 

Cal dir que Caldes d’Estrac és un poble situat a la comarca del Maresme i el llegendari conta que l’orgue que hi havia era diferent als altres. Amb un major nombre de tecles, estava fet de canons de canya en lloc de tubs metàl·lics i amb això, els sons que emetia eren dissonats i estranys i encara tenia una altra característica, només amb el so del vol o el pes d’un minúscul mosquit posant-se damunt l’orgue, aquest es destemprava més. (Joan Amades)

Parèixer Cotalles, o fer com Cotalles que tenia dos filles i els va comprar dos pianos.

Dóna nom als qui fan una ostentació excessiva de les coses.

Aquesta dita ens trasllada a l’Alcoi de primeries del segle XX on vivia Luis Berenguer “Cotalles”. Potser que el malnom vinga de cota que és un vestit de llana negra o molt fosca, llarg fins al genolls, amb mànegues i botons davant.

Aquest personatge tenia una fàbrica de teixits i un magatzem de bales (tria de draps) a la part alta de la ciutat (carrer de San Vicent, per on comencen les Entrades de moros i cristians). Informació d’Eugeni S. Reig, Josep Tormo i DCVB.

En el món de les parèmies o frases fetes, quan es refereixen a l’orgue i al piano, en trobem més amb un significat càustic, satíric i fins i tot despectiu i malsonant, que les que gosen de bona salut o positivisme, però donat que la saviesa humana les ha creat, en repassarem unes quantes:

Quan a un lladre o un sospitós el duen a la comissaria o a la presó, dèiem que va a Tocar el piano, atès que amb els dits marca l’empremta dactilar en la fitxa policial, així mateix quan una persona carregada de romanços, excessivament minuciosa i que remira les coses, afirmen sens dubte què: Te més tecles que un piano. (Tindre més tecles que un piano) i aquesta altra, Tindre el cap com una pianola, reflecteix el fàstic que ens produeix escoltar massa romanços o coses per l’estil.

Amb les següents: Ser més bast que un llegó damunt d’un piano, Més bast que una aixa damunt d'un piano o Més bast que una dalla (o una corbella) damunt d'un piano, totes similars, poc més podem dir, per tan, és en la següent, on hem de trobar el sentit exacte (o figurat) del refrany: L'orgue és un instrument de culte, per què quan comença a sonar sentim el Poder de Déu, i quan acaba de sonar, coneixem la Gràcia de Déu.

La resta de les frases com també les diverses explicacions sobre aquesta família d’instruments, les podeu seguir en el següent enllaç;

Instruments musicals amb teclat

(1).- Pere Serra es autor de sis mètodes per a l’estudi de diversos instruments, signats baix el pseudònim de Robert Scott.

Endevinalla musical “Música Callada”: Primer quadern / III Moviment / Plàcid / Tempo 92 negres / Compàs 3/4 = Sintonia de ...?.

Salut i Música

SUMANT-ME ALS ACTES DEL IV FESTIVAL DE GUITARRA JOSÉ LUIS GONZÁLEZ

Francesc Tàrrega, José Luis González i l'Harmònica Alcoiana

"La tècnica no ha de constituir un fi, sinó un mitjà necessari per arribar a la perfecció de l'art" - Francesc d'Assís Tàrrega i Eixea.

Temperamento efusivo que comunica facilmente al público la emoción yacente en las obras, tan suave o vigoroso, sin blandura ni rigidez, que no desdice de la belleza de la guitarra y al fin, una tècnica bien labrada con la que vence jugando todas las complejidades y obstáculos. 

Reflexió d'Andrés Segovia Torres sobre el guitarrista clàssic José Luis González Juliá, 

Treball VAP 66, inserit en  Radio Banda  i en  PÀGINA66

Amb aquestes reflexions de Francesc d’Assis Tàrrega i d’Andrés Segovia, aquest sobre el nostre guitarrista clàssic José Luis González, vull encetar dins del meu bloc “Música, Festa i Parèmia” el moviment dedicat a la família d’Instruments Musicals de Plectre i Pols, com la Guitarra, el Llaüt, la Bandúrria, la Mandolina, l’Arpa, la Cítara, etc. els quals es fan sonar amb els dit de les dues mans o mitjançant els plectres o pues de forma triangular, gaudint així d’una singular varietat de sons produïts gràcies a la profusió de mides i a les tècniques d’estudi i d’interpretació dels diversos i reconeguts compositors, que tots ells ens han llegat a través de les seus obres, un espectacular món musical de pols i plectre.

Un d’aquests compositors en l’art musical de la guitarra va ser el Vila-realenc Francesc d’Assis Tàrrega, creador dels fonaments de la tècnica de la guitarra clàssica del segle XX, mètode que va emprar en la composició de l’emotiu i tendre “Cápricho árabe”, serenata per a guitarra dedicada al compositor i violinista Tomás Bretón i Hernández en 1892, on Francesc Tàrrega amb un musical i marcat perfil andalusí, combina un manifest virtuosisme, és a dir, l’hàbil caràcter expressiu i melòdic de l’obra, es barreja freqüentment amb breus i ràpids motius orientals o arabescs, sentiments sonors que no obstant de no ser una gravació recent, i com ha reflectit anteriorment Andrés Segovia, l’extraordinària destresa i capacitat musical del guitarrista clàssic alcoià Jose Luis González Juliá, interpretant-la amb la guitarra, ens transmès tot l’art musical, resolent “sin blandura ni rigidez” les infinites complexitats tècniques i melòdiques d’aquesta afable però al mateix temps vigorosa serenata per a guitarra clàssica.

Revista Ritmo 
novembre 1963

Com sabem, Alcoi compta amb l’Orquestra Harmònica Alcoiana, formació centenària que amb les famílies instrumentals de guitarres, llaüts, bandúrries i la secció de percussió, interpreten brillantment multitud de composicions gràcies a la textura i al color musical dels seus instruments, per la qual cosa, no voldria acabar el treball sense destacar què José L González amb només 14 anys i amb els músics de l’Harmònica Alcoiana, van delectar musicalment en un especial concert celebrat en el “Salón Rotonda del Círculo Industrial” a un nombrós i entregat públic.

Ressenyar que aquestes formacions instrumentals tenen el seu origen en l’Edat Mitjana, ... més informació en el Glossari del recull: Rondalles.

Recordar que en l’enllaç d’aquest capítol, trobem les característiques de cada instrument a més de tot el repertori paremiològic.

No obstant, a continuació farem DITS amb els següents exemples:

-        A mestre d’arpa aprenent de sambuca.

-        Acabar com el ball de parra, que va acabar sense cordes ni guitarra.

-        Als de Vilaverd els va caure l’arpa, i els d’Alforja la varen plegar.

Baix Camp.

-        Ballar al so de guitarres, bandúrries i acordions.

-        Cantar a llaüt trencat.

-        Dir bé sa guiterra.

Anar per bon camí els negocis, els assumptes, ...

Illes Balears.

-        En mi pueblo hay hombres, hombrecicos, cagabandurrios y piedrecicas de chisquero.

Chisquero: Mechero, encendedor.

Bolsa de cuero sujeta a la cintura, que lleva la yesca, el eslabón y el pedernal para encender la lumbre o el cigarro.

Utiel-Requena.

-        En dies de festa, la guitarra no es presta.

-        Home xicotet, guitarra i guitarronet.

A Alcoi. (L’Alcoià).

-     Malàrum!, va dir el rei David quan va trucar el Cel i sant Pere no el va deixar entrar amb l’arpa.

-        No concordar la cítara amb el saltiri.

Saltiri:  Instrument medieval de teclat, la caixa de ressonància és triangular trapezoïdal, té de set deu cordes les quals són indistintament colpides o pinçades. 

Cadascun dels cent cinquanta cants que formen el llibre veterotestamentari dels salms.

-        Ser un cagabandúrries.

-        Tenir al pit un llaüt amagat.

-        Tocar la mandolina.

-        Trempar-li la mandolina.

Fragments dels instruments de plectre:

Guitarra: Instrument musical de corda, compost d’una caixa de ressonància en forma de vuit amb un cercle buit al centre i un mànec dividit en dinou trasts i que amb ....

La guitarra a sofert diverses variacions tan en la seua forma i dimensió com en la seua ...

Llaüt: ... L’origen es remunta cap el 2000 aC. -llaüts de cos poc profund i mànec llarg-, però va ser a l’Edat Mitjana ...

L’arpa: ... les cordes estan tensades damunt d’un marc més o menys triangular que serveix de caixa de ressonància ...

Enllaços amb tot el capítol i el programa de mà:

Instruments Musicals de Plectre i pua  /  Programa de mà de Música, Festa i Parèmia

LA IRONIA NECESSITA CÒMPLICES o AÇÒ ÉS MÚSICA CELESTIAL (O pot ser a l’inrevés)

"Aquesta Música em posa la pell de Gallina" 

Publicat en el Periòdico "Ciudad" d'Alcoi del 23 d'abril de 2010 i del 2 de gener de 2011

          "Açò és Música Celestial o la Ironia necessita Còmplices"
            Inserits en: Pàgina66 d'Alcoi del dia 3 de maig de 2015 
           Revista MÚSICA I POBLE nº 179 (maig de 2015, pàg. 66 i 67) que edita la 
           Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV)

        Amb els dos treballs esmentats i publicats anteriorment juntament amb el següent, rendisc el meu petit homenatge a JOAN FUSTER I ORTELLS amb motiu del Centenari del seu naixement i del 30é. Aniversari de la seua mort ocorreguda el dia 21 de juny de 1992.

       Amb un mateix Leitmotiv i estructurat com un pasdoble, a continuació tracte amb una Ironia que necessita còmplices, de la Música celestial, treball que conclou una Trilogia Irònica que he dedicat a aquest tema.

Treball (VAP 072) inserit en: 

PÀGINA66,  en  Radio Banda  i en la  Confederación Nacional de Sociedades Musicales  / CESM

Ø  Qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música.

Rememorat el Centenari del naixement i el 30é Aniversari de la mort de Joan Fuster i Ortells, vull retre el meu petit homenatge a aquest excepcional personatge amb el següent treball, relat què amb l’estructura musical d’un pasdoble i amb diverses metàfores seues, tracte de la música celestial amb una còmplice ironia.

Introducció:

Ø  Les metàfores – les bones metàfores – no són sinó definicions imprevistes: dir la mateixa cosa, però per sorpresa. És una manera de dissimular-ne la trivialitat, i per això els poetes (i els que no ho són) l’usen copiosament.

Si el lector m'ho permet i aprofitant-me de les seues metàfores i no cal dir que les presento sense demanar condescendència ni complicitat, vull fer-vos partícips d'algunes singularitats solfístiques i de diverses essències populars que es reviuen en les festes de la nostra geografia. (Festes patronals, Falles, Moros i Cristians, ...)

Ø  La veritat és que mai no he pensat, de debò, escriure, les circumstàncies m'han adreçat, fins i tot, es probables que m'equivoqui. De tota manera he de córrer aquest risc.

Acord Dominant: 

"La música es el arte de bien combinar los sonidos con el tiempo"

Aquesta clara i breu definició sobre la música, la vaig rebre del mestre de solfeig quan vaig iniciar els meus estudis musicals.

Efectivament, aquest art que combina els sons de la veu humana o dels instruments i dels uns amb els altres d'acord amb les lleis de la melodia, de la harmonia i del ritme, habitualment ens produeix dins del nostre ser, unes sensacions agradables, suggestives, racionals i lògiques. No obstant això, també percebem que en diverses ocasions, aquests sons produeixen en la nostra ànima unes sensacions molestes, irritants i fins i tot desagradables, es a dir, sentim música trastornada.

Melodia o to principal:

La Festa d'un poble i la seua Música.- Són en aquestes celebracions, alegres i bullicioses, quan una població recorda al seu patró o/i commemora un fet important de la seua història o tradició, així mateix, al formar part d'un mateix sentiment col·lectiu, serveix per a enriquir l'esperit del ciutadà, manifestant clarament la capacitat d'assimilació social i cultural de tot un poble.

Ø  Les veritats cal exagerar-les perquè resulten creïbles.

Veritablement i al formar part de les nostres arrels, els sentiments els mostrem clarament a través de la música, la mímica i la paraula, i reafirmant les qualitats i els defectes del nostre lloc de naixement i d'educació generacional, els utilitzem com un signe d'identificació cultural i com no, musical i festera.

Introducció al trio (piano):

Ø  La ironia necessita còmplices.

Sabem que la ironia com a forma d'humor, consisteix en dir el contrari d'allò que volem expressar, per això musicalment i "festivament" matisem. la ironia necessita còmplices.

Trio (subdominant?) - piano:

Siga com siga, resulta inseparable el lligam de les festes amb la música. Així doncs, com tots els versos estan ja fets, i per donar-li un caràcter jocós i sarcàstic, però assossegat, parlarem de poesia, és a dir, de música, de mímica i naturalment de festa.

Ø  Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem.

Sabem que la festa ens duu a l'alegria i a la diversió i que la clau de tota festa és la de fer-nos partícips, i ho podem fer de dues maneres, activa i/o contemplativa, entenent que la primera, esmenta a tots aquells que organitzen i intervenen en la festa, mentre que la segon, al·ludeix als que si gaudeixen d'ella, però mostrant una actitud observadora i/o curiosa, en definitiva menys participativa.

Ø  L'artista mai no està obligat a justificar la seva obra. Per principi, ell sempre té raó.

Simultàniament és fonamental saber, què quan parlem i "sentim" les diverses composicions que interpreten els músics, no només tenim que valorar-les per les seues qualitats musicals i artístiques, sinó també per la seua idiosincràsia pròpia i pels seus referents històrics.

Introducció a trio (fort):

Ø  Les aparences no enganyen, són aparences.

Però amb tot i musicalment parlant, contemplen que any rere any es propaguen en aquests esdeveniments, diverses discrepàncies solfístiques en les quals s'imposa una brillant? deformació interpretativa i sempre allunyada a la creació original de l'obra. A més trobem colles d'artistes musicòmans? que amb la perfecta complicitat d'altres colles, parodien aquestes creacions musicals.

Trio (Dominant?) - fort:

Ø  Rarament es pot formular una veritat, cert tipus de veritat en tot cas sense que sembli una insolència.

Moltes vegades escoltem expressions com Açò és música celestial referint-se naturalment al concert que ofereixen els executants de les fustes (xirimites incloses) amb una obstinació salvatge de tocar sempre en octaves super agudes i a més, desafinades, com també altres indòmits tocadors, amb la sana intenció de desdoblegar els saxòfons, les trompetes o els trombons o fins i tot les tubes, i emprenyats molts d'ells en bufar més fort que els companys que toquen al costat, és a dir confonen la grandiositat d'un fort amb el so esgarrifós que produeixen.

Ø  En art, la forma més justa de realisme és la caricatura.

Tanmateix és significatiu el realisme personificat per alguns timbalers, que metrallant les partitures i amb les seues carasses i cabrioles, deixen bocabadats a un bon nombre de concurrència i condimentat tot pels "aporregadors" de bombo, que aconsegueixen espantar les mosques dels pobles més llunyans. 

Si per una banda, descobrim a l'expert què amb tota l'aparença de músic,  executa sense (o amb) "pudor" diverses solfes, per l'altra, ens quedem sense paraules amb la comunicació sonora produïda pels instruments que empren les colles de batucades quan fan les seues tronadores demostracions i fins i tot gaudim amb l'enginyós efecte melòdic aconseguit barrejant el pasdoble València amb Cuando salí de Cuba. 

Ø  En art, la forma més justa de realisme és la caricatura. (o escriure la mateixa metàfora dues vegades).

Efectivament, concebent que el so embriagador dels timbals duu a molts festers a aquest mon celestial, és summament harmoniós veure a un cabo (cap) què amb un pet de sabre, es mou als aires del molinet (1).

Així mateix aprovem amb mamballetes quan sona el tros mogudet: la pujà de ... em posa la pell de gallina o vull sentir els timbals en els ronyons, potser per què només els agrada la música pel soroll que provoca i sense qüestionar-se què per a pujar, primerament hi ha que tocar baixet, és a dir suau o piano.

Quan diem les següents simpàtiques sentències: Açò ho pague jo. Pareixes una trompa marinera, o quina "marxeta" tocareu ara?, tots fem vots per a guanyar-se el cel. No obstant és més dolent que una pedregada quan escoltem aforismes com: Portat, menjat, begut i tornat, o poc tocar i molt cobrar, ... en lo que cobreu, o aquest què em va deixar bocabadat: els músics teniu un mèrit impagable, mentre nosaltres ens fem el vermudet, vosaltres no pareu de bufar.

Així mateix. contemplem l'espontània complicitat d'alguns miróns o companys de correries, participant en aquests tipus de manifestacions o la situació molesta i inoportuna que pateix el públic que roman a la vorera del carrer, bé dempeus o bé assegut, quan alguns elements humans es "claven" pel mig i d'eixa manera inapropiada, no ens deixen gaudir de l'acte que esdevé en eixe instant.

Ø  Fins i tot en els plaers més sensuals, hi ha una manera intel·ligent de gaudir-los.

Com he dit adés, els humans necessitem treure a l'exterior tots els sentiments que tenim arrelats en el lloc més profund del nostre ésser, sensacions que algunes vegades s'enfronten a la lògica i al raonament, i de la mateixa manera que descobrim que en general no són els perjudicis que ens obliguen a obrar d'una manera o d'altra: sinó que ens hi obliguen, ben mirat, els perjudicis dels altres, trobem que la paraula (en aquest cas la mímica, la música i la festa) li fou donada a l'home, no per a revelar, ni per a ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los.

Da capo:

Ø  Quan alguna vegada sembla que esteu d'acord amb altri, no em dubteu pas: és que hi ha un malentès.

Si tots sabem que els músics coneixen el seu meravellós art i que els festers són tots ells, fervorosos defensors d'aquestes tradicions fins i tot mil·lenàries, per què algunes d'aquestes demostracions es repeteixen regularment en el desenvolupament de les festes, sabent bé que hi ha una gran quantitat d'humans que discrepen dels comportaments anteriorment referits?.

Un llarg calderó . . . . o pausa . . . . 

Coda:

Ø  En art, la memòria és un error

Vull manifestar que aquest treball no pretén en cap moment tindre un caràcter ofensiu, ni tampoc procura donar cap discurs moralitzador ni als músics, ni als festers, ni als espectadors, ni molt menys pretén interferir verbalment en el desenvolupament tradicional de les festes, sinó que ha volgut més bé, donar-li un  caràcter jocós i sarcàstic a tot el seu contingut.

Si ho he aconseguit, benvingut siga. En cas contrari només jo passaré la pena.

Final:

Ø  El poble diu "fer com fan n'es pecat". O sigui "Com més serem, més riurem".

Salut, Festa i Música

Postil·la 1.- Pegar voltes i voltes sense deixar de moure's.

Els Textos redactats amb lletra negreta i cursiva pertanyen a l'assaig INDAGACIOS I PROPOSTES de Joan Fuster i Ortells - Edicions 62 i La Caixa - 1981.