L'ESCRIPTURA MUSICAL

VAP 15

Treball curs de valencià 7 de febrer de 2010
Connectors: Conseqüentment. Malgrat tot. Per concloure

La música, a més de ser una manifestació cultural i artística, és el fruit d’una intuïció creativa, que s’expressa en el temps i en l’espai. La finalitat d'aquest art és despertar una experiència en l'home, estimulant el seu camp perceptiu, i expressant sentiments, pensaments i idees.

Avui estem familiaritzats amb els signes d’una partitura musical: el pentagrama, les claus, els ritmes, les notes, els temps, etc.-. D'aquesta manera, pareix que les coses relacionades amb l'escriptura musical han estat sempre les mateixes i no ens adonem que són fruit d'una evolució al llarg de la història.

Malgrat tot, al principi la transmissió dels cants en la música occidental va ser oral, i que es memoritzaven i es transmetien d'unes persones a unes altres, i per a evitar que aquestes composicions s’oblidaren, va sorgir la necessitat d’escriure-les.

Els grecs van posar en pràctica sistemes de notació musical que, més tard, van adoptar els romans, però fins a l'Edat Mitjana, no es va trobar l'origen de l’actual notació musical, època en la qual els monjos van descobrir la utilitat d’escriure les melodies dels himnes religiosos, en lloc de glossar-los oralment.

En aquest període, sota l’impuls de sant Gregori Magne, i amb l’intent d’estructurar el Cant Gregorià, van sorgir diferents tipus de notacions: pneumàtica, dasiana, alfabètica, aquitana, pentatònica ... La notació més important serà la notació pneumàtica.

Conseqüentment, les nostres notes, les nostres pautes, provenen del cant gregorià. Els pneumes (s.VII-VIII), no tenien una clara representació ni definició de l’altura tonal de les notes. Més tard es van inventar les línies per a indicar altures musicals fixes. Dues en principi -roja i groga- i poc a poc, anar augmentant-les fins arribar a les cinc línies i quatre espais en què actualment està configurat el  pentagrama.

Per concloure, les notes i el tetragrama -utilitzat en la música gregoriana- s’atribueix al teòric medieval Güido d’Arezzo (990-1050), que glossant l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista, escrit per Paulus Diaconus (720-797), va organitzar l’escala musical: -Ut quéant láxis, resonáre fíbris, míra gestórum, fámuli tuórum, sólve pollúti, lábii reátum. Sáncte Ioánnes.  Perquè les nostres veus puguen cantar les seves admirables gestes, guia els llavis dels teus serfs. Sant Joan-.

Salut i Música.